El domini de l’elit econòmica sobre les masses

En el nou informe del Fons Monetari Internacional (FMI) sobre Espanya publicat a inicis d’aquest mes s’ha proposat de forma teòrica i aconsellable la reducció massiva del 10% dels salaris espanyols, acompanyada de la reducció de la cotització a la Seguretat Social d’uns 1,7 punts i l’augment, després de dos anys, dels impostos indirectes –IVA, per exemple-. Amb aquestes mesures l’FMI entén que es podria crear ocupació de forma ràpida, directa i fàcil, perquè les empreses podrien disposar de més capital productiu per contractar nous treballadors. Això, traduït a llenguatge més entenedor, significa que permetria als empresaris gastar menys en la producció actual per invertir en nova producció. Davant aquest escenari econòmic caldria, abans d’aprofundir-hi, realitzar certs esbossos explicatius.

El problema base de la situació crítica actual, sobre el qual s’intenta posar remei des de qualsevol perspectiva econòmica liberal, és la falta de flux de capital pels empresaris. En altres paraules, els empresaris –la demanda de treball- no posseeix el suficient capital productiu per fer funcionar l’empresa corresponent, és a dir, no posseeix suficient capital per poder invertir, això és crear més capital productiu. Què suposa invertir per crear més capital productiu?

Es considera capital productiu, o simplement capitalaquella quantitat monetària per la qual es pot conservar i augmentar el seu valor mitjançant un intercanvi. És a dir, és una inversió determinada que els empresaris poden fer en la producció de la seva empresa que suposarà, posteriorment, un valor superior al valor de la pròpia inversió. (De fet, el terme inversió ja significa intrínsecament un guany superior a allò gastat). Aquí, la pregunta és, llavors, com es produeix aquest increment del valor monetari? Ho il·lustraré amb un exemple:

· Una empresa catalana produeix peces metàl·liques útils com a matèria prima per altres empreses. Concretant, la producció d’un exemplar, com bé podria ser una làmina metàl·lica, té un cost de 30€/hora per cadascun de 20 treballadors, distribuïts de la següent forma:

· 5 € el cost del metall que s’ha de tractar.

· 10 € el cost de la maquinària necessària i el seu funcionament.

· 15 € el cost de la treballadora/or.

· El preu de mercat serà, per tant, de 30 €/hora, ja que el preu general, mitjà, de les làmines metàl·liques orbitagravita, sempre entorn el cost de producció.

· L’empresari percebrà una quantitat total per la venta de les làmines metàl·liques de 600 €/hora, dels quals 300 €/hora els destinarà per a la matèria i maquinària necessàries (15 €/hora per 20 treballadors). En aquest cas, es diposita un valor ja expressat, es reposen valors que ja existien. Per altra banda, per exemple, pagarà 5 €/hora a cada treballador -100 €/total-, quedant-se 10 €/hora de cada treballador per a usos arbitraris. Això significa que s’inverteixen 5 €/hora per a la compra de la força de treball de cada treballadora/or i se’n recuperen 10 €/hora. L’obtenció d’aquest diferencial prové de l’intercanvi útil de valor amb la força de treball; la força de treball és la clau de l’augment monetari. La treballadora/or produeix un treball de valor de 15 €/hora, dels quals en percep 5 i en ven 10 a l’empresari. Ras i curt: per la compra de 5 €/hora de la força de treball de la treballadora/or es produeix un treball de valor de 15 €/hora, 10 dels quals la treballadora/or no els percebrà. És a dir, l’empresari extreu part del valor que suposa el treball humà. Aquesta extracció, anomenada sovint plusvàlua, suposa el benefici brut de l’empresari. Per tant, «la suma destinada a reemborsar els sous abonats i el guany del capitalista surten en la seva totalitat del nou valor creat pel treball de l’obrer», segons Karl Marx.

· La quantitat total del benefici empresarial, tenint en compte els 20 treballadors, serà, per tant, de 200 €/hora.

· 600 €/hora = 300 €/hora matèria prima i maquinària, 100 €/hora treballadors i 200 €/hora beneficis empresarials bruts.

· Si l’empresari gasta 90 €/hora d’aquests 200€ per a produir nous exemplars, és a dir, inverteix 5 €/hora en tres nous treballadores/ors, obtindrà en la nova venta de la producció de la seva planta de 23 treballadores/ors uns beneficis totals de 230€ si segueix la producció. S’hauran incrementat els beneficis. I més, sumant als 110 € no gastats, l’acumulació total de beneficis serà de 340 €. Només en dues tongades de producció!

Aquella quantitat que serveix per comprar força de treball, això és, aquella quantitat que s’inverteix, és capital productiu, ja que produeix un valor superior al disposat.

D’aquest dens i ràpid exemple se’n podeu treure vàries conclusions demolidores. Per exemple, la única forma d’existència d’aquest capital és la compra de la força de treball, és a dir, la propietat, el domini, del treball. Això significa el ple poder de govern sobre el treball i els seus productes. Per altra banda, es pot entendre que el capital productiu consisteix en que el treball viu serveixi per conservar i augmentar el valor monetari del treball acumulatde la plusvàlua acumulada.

Així doncs, tenim una situació en que la treballadora/or crea, per mitjà de la venta de la seva força de treball, productes i capital, ambdós a mans de l’empresari. Precisament, aquest capital creat pel treballador servirà de nou per comprar la seva força de treball i crear nous valors acumulats. I aquí es pot ja entreveure la relació entre el capital i la mà d’obra: el capital només pot existir intercanviant-se per força de treball i aquesta només es pot intercanviar per capital fent-lo créixer. En altres paraules, sense força de treball, el capital mor; sense capital, en el sistema actual, la força de treball, i conseqüentment la treballadora/or, mor. El gruix de la humanitat només pot viure per mitjà de la venta de la seva força de treball a algú aliè amb la qual permet i intensifica el domini i explotació sobre ella. Viu –ha de viure– creant les cadenes que la subjecta. Viu –ha de viure– enriquint a un grup de persones que la controlen. Això produeix que l’activitat vital de la humanitat, la que ocupa més hores i esforços, no és més que un mitjà per poder existir i perpetuar la seva existència per seguir treballant per poder seguir vivint, sent així un bucle sense sentit. Treballa per viure. I és més, l’obrer ni tan sols considera el treball part de la seva vida; per a ell és més bé un sacrifici de la seva vida. La seva vida comença un cop acaba el treball. (Si et toca la loteria, el primer que fas és deixar de treballar, no?).

Per acabar aquestes ràpides conclusions, tal i com s’ha demostrat en l’addició de tres treballadores/ors a la plantilla, el capital augmenta junt amb l’augment de disposició de força de treball. Quanta més base d’inversió es disposi, més guany es generarà, però això serà tema exclusiu d’una altra entrada. Per tant, la situació actual suposa la tinença d’un capital improductiu incapaç de reactivar la roda inversora.

Amb tot això he intentat fer entendre la base sobre la qual s’aixequen part dels problemes actuals. La fallida del mètode d’especulació, la ultra-activitat i la conseqüent davallada del consum davant la saturació d’horitzons mercantils han estat els principals detonants de la crisis financera que va estellar per complet el setembre de 2008 amb la caiguda de l’entitat financera estatunidenca Lehman Brothers. Aquests factors van suposar el col·lapse bancari fruit de l’impossible retorn individual i empresarial dels fons, crèdits, préstecs, tan gloriosos i esperançadors en temps anteriors. A la vegada, això limitava i ofegava qualsevol via de sortida per a les corporacions, ja que no hi havia suficient aixeta de crèdit privat. Aquí entra el paper crucial de l’Estat per salvar els bancs per poder permetre el ressorgiment el més aviat possible del crèdit privat a les empreses, fet que a països com els Estats Units es va realitzar de forma ràpida i adequada, però que, contràriament, a països com Espanya i la majoria d’Europa s’ha tardat en fer. Els resultats a dia d’avui són visibles: 36 000 000 000 000 € perduts en la injecció a la banca, a causa del forat que hi ha, que haurem de pagar tots nosaltres.

Així doncs, la progressiva falta de capital productiu fruit de la davallada del consum i la incapacitat de retornar i disposar de crèdits va ser un detonant de la crisis i, amb ella, aquesta falta s’ha accentuat. El rescat dels bancs, les facilitats i incentius fiscals a empreses, la precarització universal del treball i totes les mesures econòmiques actuals van encaminades en tapar aquesta falta de capital productiu. És a dir, es busca idear una situació per reactivar la creació, la disposició, de capital productiu en les empreses.

La tinença, la disponibilitat, de capital productiu significa, com he dit abans, el creixement de la massa obrera i una major fiabilitat i capacitat per al sector bancari: l’economia comença a créixer, comença a ser competitiva, de nou. Per recolzar aquestes afirmacions amb dades, es podria dir que entre els anys 1975 i 2005, un període de temps en el qual l’economia espanyola ha patit un creixement descontrolat, la producció industrial va augmentar un 79%, a la vegada que l’ocupació en aquest sector va augmentar, paral·lelament, un 13%, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Per tant, la proposta de l’FMI, recolzada posteriorment per Olli Rehn, el vicepresident de la Comissió Europea i responsable d’Assumptes Econòmics, va encaminada a aquest objectiu. Anem a analitzar detalladament la idea de baixar un 10% els sous espanyols:

· Si el salari dels 20 treballadors de l’exemple anterior és de 5 €/hora, això suposa un cost de producció de la força de treball humana de 100€/hora. Si el salari es redueix un 10% per persona suposaria un cost de 90 €/hora i, per tant, permetria contractar dos treballadors més a 4,5 €/hora, al torn que es disposa de major base sobre la qual invertir i, per tant, crear capital productiu.

Però ara bé, el problema objectiu per al sistema capitalista que això pot suposar és una accentuació més extrema de la falta de consum, ja que la massa treballadora tindria un salari real inferior. Empobrir els treballadors fa caure la demanda i augmenta la crisis. Fins a quin punt s’ha d’empobrir a la població? Fins a quin punt és bo? Des de l’any 2006 han augmentat en un 78,2% el nombre de cases sense ingressos, fins al 3,7%, i s’ha augmentat en un 10% el nombre de cases amb dificultats per arribar a final de mes, fins al 31,8% (a Catalunya un 55% de la població). Per altra banda, ja hi ha 10 milions de persones a Espanya –un 21,8%, i a Catalunya un 29,5%– que cobren menys de 7300 €/any i uns 3 milions de persones –un 6,4% sobre el total- que cobren menys de 3650 €/any, segons l’informe Desigualtat i drets socials. Anàlisis i perspectives publicat recentment per Càrites.

Només en el cas que l’augment de plantilla suposés un augment considerable i poc probable de la producció que rebaixés el preu de mercat dels productes el consum seria l’adequat. (Però això portaria un bon temps). És a dir, per exemple, si el sou dels treballadors baixa un 10%, tal i com proposa l’FMI, però el preu dels productes baixa un 20%, per exemple, la massa obrera podrà adquirir més productes tot i haver vist rebaixat el seu sou. Això bàsicament es pot realitzar en base de creixents exportacions a mercats internacionals. Llavors la proposta sortiria rodona. La delicada solució econòmica teòrica a gran escala tindria èxit. Llavors, sense dubte, aquesta seria una mesura aplicable per restaurar i fer prevaler el sistema actual.

Com bé es pot entreveure, aquesta nova proposta va en línia de l’essència de la Reforma Laboral i el conjunt de mesures que el Govern porta executant últimament. De fet, segons el mateix informe de l’FMI on es dóna la idea, «la reforma recent hauria d’anar més lluny». Aquí podem veure de nou com l’economia, amb el seu satèl·lit polític, es troba al servei d’una minoria en detriment d’una majoria, que es troba subordinada a ella.El fons d’aquestes mesures i propostes es basa en, com porto senyalant, la reducció dels sous, drets i condicions dels treballadors a favor dels empresaris. És de calaix el fet que el guany empresarial sigui diametralment oposat al salari obrer: en l’exemple que porto utilitzant, si els treballadors cobressin 1€/hora, l’empresari guanyaria 14€/hora, i viceversa. El guany només pot créixer ràpidament si el preu del treball, el salari relatiu –la proporció del salari real dels treballadors respecte el guany empresarial- disminueix amb la mateixa rapidesa. En aquest sentit, l’FMI busca «augmentar la flexibilitat empresarial» per «millorar les oportunitats d’ocupació». Però, si ens fixem en països com Grècia on s’han aplicat dràsticament aquestes mesures d’empobriment general en contra-favor per al capital productiu i capacitat empresarial, la desocupació ha augmentat un 130% des de la intervenció de la Troika. Per què? Perquè la situació és tan dramàtica que a un empresari, a moments d’ara davant l’absència brutal de crèdit i de consum, li surt més rentable temporalment afluixar els costos de producció –prescindir de treballadors- que contractar-ne més. Però, de nou, això és un nou problema, perquè accentua el no-consum! El ressorgiment per disposar de capital productiu per invertir serà, llavors, estratosfèricament lent i naixerà de les cendres de la societat.

Si situem aquesta última situació de Grècia en línia amb l’exemple, es pot entendre de la següent forma:

· L’empresa no pot vendre tots els productes dels 20 treballadors, pel que no obté els fons necessaris per cobrir totes les despeses; no li és rentable mantenir una branca de producció improductiva, que no li reporta beneficis. Així doncs, la baixada de sous dels treballadors o el seu acomiadament li facilitaria ajustar la producció al màxim al límit de la rentabilitat, és a dir, buscar la màxima proporcionalitat entre producció i obtenció de beneficis (productivitat). Trobar nous mercats en l’exterior facilitaria aquesta acció, fet que permetria a la llarga disposar de capital productiu per contractar nous treballadors, és a dir, poder invertirProduir i exportar més barat, ja que el mercat nacional es troba estancat per l’empobriment general, per augmentar el marge de beneficis; carregar-se una dècada de prosperitat treballadora per tornar a iniciar la roda lucrativa. L’història no ens enganya, i si ens diu que venint per un camí hem arribat aquí, no s’ha de tornar a agafar! Les crisis es fan més freqüents i més violentes, la història ens ho ensenya.

La restricció de crèdit implica que les empreses hagin de trobar el complet del capital productiu en les seves pròpies entranyes. I això significa que ho ha de fer a costa dels treballadors per tenir més treballadors, per tenir més inversió. I no sempre és possible.

Però, a costa de què tindria això èxit? Perquè s’ha de fer així? Hi ha alternatives?

El més clar d’aquesta solució és que la distribució de la riquesa social entre la classe empresarial i el proletariat serà –o és- més desigual. En paraules simples: treure la poca riquesa d’uns per incrementar l’excessiva d’altres per poder seguir exercint la seva funció. La situació material del treballador haurà empitjorat –menys sous-, així com la seva situació social, a favor de la situació material i situació social d’una minoria, per una futura consolidació de la seva situació material anterior a la crisis. Un bucle! I és més, inclús si la situació material de la classe treballador aconsegueix millorar –més sous-, serà a costa de la seva situació social, ja que el guany empresarial haurà crescut incomparablement més ràpidament! Això concorda amb les dades de l’informe de Càrites, on s’explica, entre moltes altres coses, que la diferència entre el 20% de rentes més altes de l’estat i el 20% de rentes més baixes ha augmentat un 30% des del 2007, o les gegantesques dades que han donat a conèixer grans empreses com Telefònica o BFA-Bankia, entre altres, que han guanyat 2 056 i 428 milions d’euros, respectivament, en el primer semestre d’aquest any.

De nou, aquests problemàtics consells provenen d’un organisme internacional no-elegit democràticament i que vela per un model econòmic que, per tant, no ha estat elegit democràticament, que es manté tant per vies pseudo-democràtiques com no-democràtiques. Per entendre millor el paper polític, és a dir, controlador econòmic, de la institució no-democràtica de l’FMI, es pot veure com la senyora Lagarde, directora gerent de l’FMI, va apujar-se un 11% el seu sou de 324 000 € nets anuals just en arribar a la direcció. I des d’aquesta institució demanen una baixada d’un 10% dels sous! Des d’aquesta institució tenen la santa barra de proposar sacrificar el nivell de vida de milions de persones pels interessos d’una minoria de cara un futur repetit!

Quanta gent ha elegit a la senyora Lagarde com a directora gerent de l’FMI? Quanta gent ha aprovat el seu sou? Quanta gent pot elegir la política econòmica de l’FMI o els seus «representants» o «delegats» per a la direcció de l’FMI?

Per altra banda, la Comissió Europa, elegida pel Consell Europeu, format pels presidents de governs i caps d’Estat, segueix la mateixa línia. Les seves propostes legislatives econòmiques van en línia de salvaguardar el model econòmic de la Unió Europea (UE), és a dir, salvar la pell d’una minoria costi el que costi. De nou, ens trobem que, tal i com informa la mateixa Comissió Europea en la última taula salarial publicada, cadascun dels 27 comissaris cobra 20 667,20 € cada mes i, a més, «tenen dret a una indemnització per residència del 15% del seu salari» i «a una indemnització per costos mensuals de 607,71 €». Pel que fa al càrrec d’Olli Rehn, vicepresident de la Comissió, percep 22 936,55 € mensuals i una indemnització de 911,38 €. La mitjana salarial d’Espanya són, aproximadament, 19 000 € anuals! I com he assenyalat abans, «ja hi ha 10 milions de persones a Espanya –un 21,8%, i a Catalunya un 29,5%– que cobren menys de 7300 €/any i uns 3 milions de persones –un 6,4% sobre el total- que cobren menys de 3650 €/any».

Amb quin dret i legitimitat aquests titelles ens poden aconsellar sobre el model econòmic? Amb quina responsabilitat moral ens poden dir que ens hem d’empobrir per salvar el model econòmic d’una minoria?

S’està tocant el moll de l’os i tornant a la situació socio-econòmica de principis de mil·lenni, s’està fent pagar a la gent els problemes intrínsecs d’un sistema econòmic on la minoria té el poder. Que aquesta minoria, aquestes elits econòmiques, aquests polítics vassalls, visquin amb 7 300 €/any o treballin 7 hores diàries a 2,5 €/hora, a veure què farien! Que mirin als ulls d’una família malnodrida i els hi repeteixin el que proposen. Segur que la seva forma d’entendre el món seria completament diferent.

La riquesa, la seva riquesa, prové del treball honrat –en voluntat, no en forma dins el sistema- de milions de persones. Per mantenir-la o fer-la créixer sacrificaran el que faci falta.

Ens diran que són les mesures adequades. I pot ser tindran raó: les mesures adequades pel model en mans de la minoria genocida de la majoria.

Si no hi ha justícia pel poble, no hi haurà pau per als governants. És l’hora, ara més que mai, de l’emancipació del poble.

Que visqui la lluita de la classe obrera!

Salutacions.

Reflexió Marxista.

_____________________________________________________________________________

· Consells de l’FMI: http://economia.elpais.com/economia/2013/08/02/empleo/1375433844_528355.html

· L’informe de l’FMI sobre Espanya: http://ep00.epimg.net/descargables/2013/08/02/684d6beed3c74ef8f772d75c6b286815.pdf

· Olli Rehn: http://www.que.es/ultimas-noticias/espana/201308062048-olli-rehn-tambien-pide-sueldos-cont.html

· Dades de Càrites: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/03/20/actualidad/1363816774_200137.html

· L’informe de Càrites: http://www.caritas.es/noticias_tags_noticiaInfo.aspx?Id=6475

· Beneficis de Telefònica: http://es.covertimes.com/news/el-pais-es_2013-07-25/telefonica-reduce-beneficios-9-2-056-millones/1108994

· Beneficis de BFA-Bankia: http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20130424/54372786718/bfa-bankia-vuelve-a-beneficios-en-el-primer-trimestre-y-gana-213-millones-hasta-marzo.html

· El sou de Lagarde: http://www.economiadigital.es/es/notices/2011/07/lagarde_se_sube_el_sueldo_un_11_20742.php

http://www.abc.es/economia/20130807/abci-lagarde-sueldo-201308071335.html

· Taula salarial de la Comissió Europea: http://ec.europa.eu/commission_2010-2014/pdf/entitlements_en.pdf

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s