La societat, l’individu i el treball

Malgrat les comoditats laborals que pot oferir cert nivell tecnològic i gaudir d’una capacitat adquisitiva més o menys estable per part d’una facció de les societats de les potències imperialistes, la teoria marxista-leninista del treball, el salari i el capital segueix més vigent que mai, tant en l’estudi actual com per l’emancipació proletària. La seva fidelitat al transcurs dels esdeveniments històrics és flagrant i inqüestionable, i el seu aspecte revolucionari intrínsec segueix sent la bandera que guiarà l’emancipació de les masses desposseïdes. Per què? Perquè la teoria marxista, en la base del materialisme filosòfic, treu a la llum que el treball assalariat, sigui quina sigui la seva comoditat tecnològica, està sotmès a l’explotació aliena i al jou del capital, amb tot el que això implica en tots els àmbits de la vida.

En altres paraules, la teoria marxista no es centra en la comoditat pràcticasuperficial, del treball en qualsevol context, sinó en la seva plena realització humana; en la seva màxima humanització. En aquest sentit, el treball assalariat, i, per tant, la vida de les assalariades i assalariats, està sotmès inexorablement a les cadenes de l’alienació capitalista, mitjançant l’apropiació aliena emanada de la propietat privada dels mitjans de producció. Sigui quina sigui la seva ocupació, remuneració o comoditat. (A part, la grandíssima majoria de treball assalariat es realitza en condicions descaradament infrahumanes).

Per tant, el marxisme avantposa l’emancipació del treball, l’alliberament complet de les seves cadenes d’alienació, a la comoditat limitada i supèrflua en el capitalisme. Aquest dur i llarg procés revolucionari es duu a terme mitjançant l’abolició de la propietat privada, per acabar així amb l’explotació del treball aliè, i la posterior consecució del treball com a necessitat vital, com a objectiu en si mateix i no com un mitjà, com activitat re-apropiada; en definitiva, com a activitat on l’ésser humà s’afirma i s’expressa totalment. Aquesta última significació del treball és l’objectiu final del comunisme. En línies generals, aquest objectiu s’assolirà, seguint les lleis històriques i socio-econòmiques, mitjançant 1) el socialisme o dictadura del proletariat, on l’apropiació col·lectiva i obrera dels mitjans de producció en mans de l’Estat proletari significarà l’abolició de la propietat privada sobre la producció i l’explotació aliena del treball, però on aquest seguirà sent un mitjà de vida, una activitat útil fora de sí mateixa; 2) el comunisme, on el treball cobrarà el ser verdader significat d’expressió humana lliure i total després que el socialisme triomfi, és a dir, quan l’explotació de l’home per l’home s’hagi vist derrotada i es pugui contemplar definitiva i completament en el bagul de la història.

Per totes aquestes raons, entre moltíssimes altres, el llegat de Karl Marx, Friedrich Engels, Rosa Luxemburgo, Antonio Gramsci, Vladimir Ilich Uliánov «Lenin», Iósif Vissariónovich «Stalin», Enver Hoxha i desenes i milers més de persones implicades en la lluita real per un món millor segueix més vigent que mai.

A continuació adjunto un fragment d’una conversa de l’any 1966 entre l’escriptor hongarès Georg Lukács i el sociòleg austríac Leo Kofler sobre «La societat i l’individu». Georg Lukács incideix en el significat marxista de l’emancipació del treball i la seva diferenciació dels objectius merament exteriors de la comoditat de l’esclavitud assalariada, aturant-se en el poder manipulador dels mitjans de comunicació mediàtics i l’esclavitud consumista als interessos vitals del capital.

Conversa entre Georg Lukács i Leo Kofler ― «La societat i l’individu»

1966

«Georg Lukács: Actualment, amb la setmana de cinc dies i un salari adequat, poden aparèixer les primeres condicions per a una vida plena de sentit, presentant-se al mateix temps el problema que aquesta manipulació que va des de la venda de cigarrets fins a l’elecció presidencial aixeca un envà de separació interior entre l’home i aquesta vida plena de sentit. Perquè és evident que la manipulació del consum no tracta , com afirmen els mitjans oficials, d’informar el consumidor sobre quin és el millor frigorífic o la millor fulla d’afaitar, sinó que dóna lloc a un problema de direcció de les consciències . Em limitaré a oferir un exemple , el del «tipus que fuma Gauloises»: en ell es representa com a persona grandiosa i activa a algú a qui es pot reconèixer pel fet que fuma cigarrets «Gauloises» . O, per exemple, aquell anunci -no sé si es tracta d’un sabó o d’una crema- en el que sembla un jove assetjat per dues belles dones, a causa de l’ atracció eròtica que l’olor d’aquest sabó exerceix sobre les dones. Espero que vostè m’entengui . A conseqüència d’aquesta manipulació , al treballador , la persona que treballa , se li desvia dels problemes relacionats amb la conversió de les seves estones d’oci en activitat creadora , insinuant-li el consum com a objectiu capaç de satisfer la seva vida , de la mateixa manera que , en la jornada laboral de dotze hores , imposada de manera dictatorial , el treball havia dominat la seva vida. Sorgeix ara el complicat problema d’haver d’organitzar una nova forma de resistència. Si prenem no ja el marxisme vulgar, sinó l’autèntic, com Marx ho va entendre, veig clarament que emergeixen els motius amb que podrien ser combatudes aquestes noves formes d’alienació. Em refereixo al famós passatge de Marx en el tercer volum de «El capital» on parla del regne de la llibertat i el regne de la necessitat. Encara que és molt important l’afirmació de Marx que el treball serà forçosament, sempre, un regne de la necessitat, Marx afegeix a continuació que el desenvolupament socialista rau en què s’han de donar al treball formes humanitàries i formes corresponents al desenvolupament de l’home. Com a complement, aquí està la cita de Marx, procedent de la «Crítica del Programa de Gotha», on estableix com a condició del comunisme que el treball arribi a constituir una necessitat vital per a l’home. Ara bé , hi ha actualment una ciència de la feina, així com un tractament psicològic dels treballadors, orientat a aconseguir que als treballadors els resulti acceptable la tecnologia capitalista ara en ús, valent-se per a això dels mitjans de manipulació. Però no es tracta de crear una tecnologia mitjançant la qual el treball es converteixi en una ocupació que satisfaci al treballador. Persisteix encara entre nosaltres un prejudici, segons el qual, ja que el capitalisme és així i ja que tota innovació tecnològica té com a objectiu l’increment del benefici, sent tota la resta mer epifenomen, és ontològicament inherent a l’essència de les assercions tecnològiques què hagin d’estar incondicionalment al servei del capitalisme»[1].

Salutacions.

Reflexió Marxista.

______________________________________________________________________________________________

[1]. http://marxismocritico.com/2014/01/03/la-sociedad-y-el-individuo/

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s