Sobre la desigualtat com a filla reina del capitalisme

Fa poc més d’una setmana, el dia 10 d’octubre de 2013, en la pàgina 47 de La Vanguardia en versió escrita, en el sector d’Economia, es presentava la xocant notícia que comentava els resultats de l’informe de la prestigiosa entitat Crédit Suisse sobre la riquesa i desigualtats mundials. En un petit requadre a la part dreta de la pàgina, titulat com «El context», s’afirmava que:

«L’informe de Crédit Suisse sobre la riquesa coincideix amb els publicats en els últims dies (Allianz i Cap Gemini). […] Els tres informes afirmen que la desigualtat no impedeix l’increment del nombre de rics».

En referència a aquesta última frase pretenc elaborar una petita reflexió, recolzada en dades i situacions empíriques, per demostrar que, ja sigui per error de redacció o un mapa conceptual erroni, està malament expressada: la desigualtat com a llei natural d’una forma econòmica específica és la raó última per la qual existeixen rics i pobres, és a dir, la mateixa pròpia forma econòmica n’és la raó, i, quan aquesta desigualtat es veu propulsada, la bretxa entre rics i pobres, per tant, creix.

El fenomen de la desigualtat, entès en l’àmbit de la disposició econòmica de l’individu, es regeix per la comparació entre les rendes, entre els béns actius. Es podrà parlar, per tant, de desigualtat, en aquest cas concret, en tant X té cert nombre més que Y. La desigualtat així entesa pot assumir dos vessants: la desigualtat materialdirectareal, entre les rendes de X i Y serà la diferència quantitativa de l’acumulació monetària de cada individu. Per altra banda, la desigualtat relativaindirectaproporcional, entre X i Y serà la proporció entre rendes d’ambdós individus. Per il·lustrar aquests conceptes, que es poden definir com desigualtat nominal i desigualtat relativa, res millor que fer-ho en nombres:

· Situant la renda de X en 2 000 €/mes i la d’Y en 500 €/mes, la desigualtat nominal, és a dir, la diferència monetària explícita entre ambdues rentes, té un valor específic de 1 500 €/mes.

· Segonament, la desigualtat relativa, és a dir, la proporció entre ambdues rendes, assoleix una categoria de 4 (2 000/500).

Amb aquest exemple es pot entreveure fàcilment que, en hipotètiques situacions on la renda de X o Y augmentés o disminuís, la desigualtat real creixeria, però també la relativa. És més, ambdues rendes poden pujar, però la desigualtat nominal i relativa agreujar-se també.

Si la desigualtat creixaugmenta, com tendeix a fer amb la dinàmica capitalista de concentració cada vegada més específica del capital, significa, per tant, que les rendes de X i Y experimenten una divergència nominal i/o relativa major; més palpable, més notòria, més insostenible. Innegablement, el creixement de la desigualtat suposa un agreujament de la diferència pràctica entre dos conjunts d’individus en un àmbit concret. Si un obté més que un altre, la desigualtat augmenta. Si els dos obtenen més de forma autèntica, la desigualtat persisteix en forma idèntica.

Un cop ja esbossades les característiques de la desigualtat segons la renda, per les quals l’increment de X suposa més desigualtat per Y, cal entreveure perquècom, es dóna aquesta desigualtat; si no, no seria més que una carcassa buida analitzar la desigualtat econòmica.

En el capitalisme, on una minoria social, per la seva condició de propietària dels mitjans de producció, viu del fruit de la compra d’una activitat aliena i, uns altres, despullats de tota propietat, de la venta de la seva pròpia activitat, és a dir, on uns compren força humana i, altres, la venen, la desigualtat, fruit de la subordinació màssica, és conseqüència inevitable; natural; necessària. L’explotació assalariada, regida per les «lleis invisibles» del capitalisme, suposa, per tant, la despulla d’una gran majoria, entregada totalment al control forçat d’una minoria.

0076_capitalismo_y_corrupcion_01

Aquesta relació que es dona entre ambdós grups socials ―burgesia i proletariat, respectivament― suposa, també, un xoc d’interessos. Així ràpidament, quanta més compra d’activitat aliena realitzi la burgesia, més riquesa assolirà; quanta més venta d’activitat pròpia es vegi forçat a fer el proletariat, més pobre ―material i espiritualment―; quant més baix sigui el preu pel qual el proletariat ven la seva activitat, més beneficis n’obtindrà la burgesia; quant més alt sigui el preu que el proletariat percep per la venta de la seva força humana, menys beneficis n’obtindrà la burgesia. En poques paraules, aquesta relació inversa és extrapolable a qualsevol mercaderia, ja que quant més barata es vengui, menys moneda rebrà el venedor ―en una mercaderia simpleconcreta, sense tenir en compte el pla general― i, per altra banda, més optimització en tindrà el comprador. En definitiva, «la part de què s’apropia el capital, el guany, augmenta en la mateixa proporció que disminueix la part que toca al treball, el salari, i viceversa. El guany augmenta en la mesura que disminueix el salari i disminueix en la mesura que aquest augmenta»[1]. En aquest aspecte concret, de guany i salari, també es pot aplicar, clarament, els conceptes de desigualtat nominal i relativa.

Així doncs, la desigualtat de renda es veu fomentada, per bé o malament, en incidència per qualsevol grup social, de forma implícitaintrínseca, pel funcionament bàsic de l’economia capitalista. Si X, en condició de burgès, augmenta la seva renda, ho farà generalment a costa de la proporcionalitat de la renda de Y, en condició de proletària. I viceversa.

hundahombres

En aquest punt es pot entendre com l’augment de la riquesa comporta, en la mateixa condició, l’augment de la pobresa ―nominal i/o relativa―.  Les dades així ens ho mostren. En l’any 2012 es va produir un augment del 13% d’aquelles persones amb residència a l’Estat espanyol que tenen rendes de més d’un milió d’euros ―passant de les 355 000 a les 402 000―, mentre que a països com els Estats Units s’ha donat un augment del 42%, superant ja els tretze milions de milionaris, segons l’informe de Crédite Suisse[2]. Això ha suposat, a canvi, que un 60% de la població activa espanyola ―uns 10,43 milions de persones― percebi menys de 1 000 €/mes nets, i que el 53% d’aquestes/s treballadores/rs ―uns 5,6 milions de persones― obtingui menys de 6 600 €/any, segons informava l’Agència Tributària espanyola el juliol d’aquest any; o més explícitament, a canvi, que el cost salarial espanyol hagi disminuït el primer semestre del 2013 un 0,6% respecte el segon semestre de 2012 ―situant-se en la xifra mitjana entre treballadors afiliats a la Seguretat Social de 1 928,72 €/mes bruts―, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE)[3].

Extrapolant el xoc d’interessos, l’augment de la desigualtat, a un pla mundial, podem veure com l’any 2 000, l’1% de la població ja controlava el 40% dels béns actius globals, el 2% més del 50% i el 10% el 85%, mentre que aquest mateix any, l’1% de la població mundial ―que ha augmentat les seves riqueses en un 60% en els últims 20 anys― ha passat a controlar el 46% dels béns actius i el 50% de la població mundial té només l’1% de béns actius, segons l’informe de Crédit Suisse[4]. En una mirada més freda, les cent persones més riques del món posseeixen en conjunt més de 240 000 milions de dòlars, i més de 98 000 persones posseeixen cadascuna més de cinquanta milions de dòlars, mentre que l’any 2007, segons el Banc Mundial (BM), 985 milions de persones vivien amb menys d’un dòlar diari i, més de 2 600 milions de persones, amb menys de dos dòlars diaris[5].

Com he explicat abans, aquestes riqueses i pobreses van agafades de la mà i es retroalimenten mútuament; rics a costa de pobres, pobres a costa de rics. No són entitats solubles; hi ha relacions materials, emmarcades en la producció capitalista, entre els grups socials. Quant més creix la renda d’X, més disminueix, nominal i/o relativament, la renda d’Y. Pura matemàtica enquadrada en el funcionament capitalista.

Així doncs, podem veure com no és pas que «la desigualtat no impedeix l’increment del nombre de rics», sinó que la desigualtat consisteix, i fomenta, en l’increment del nombre de rics, a costa de grans masses empobrides i despullades. Precisament la desigualtat, engendrada i condicionant del model socio-econòmic capitalista, és l’explicació de la polarització econòmica creixent en tot el món, contaminat en troncs i branques per l’acció del capital.

Per un món on siguem humanament diferents, socialment iguals i totalment lliures, sense cadenes o subordinacions, on es doni l’afirmació de l’activitat vital en cada moment de la vida i siguem tractats com a persones en la nostra totalitat, mort al capital! Amunt la classe obrera! Visqui la lluita socialista-comunista!

libertad

Salutacions.

Reflexió Marxista.

______________________________________________________________

[1]. Karl Marx, «Treball assalariat i capital», 1849.

[2]. La Vanguardia, pàgina 47, sector Economia, versió impresa; 10 d’octubre de 2013.

[3]. http://www.kaosenlared.net/component/k2/item/68631-el-ine-confirma-que-en-el-estado-espa%C3%B1ol-se-trabaja-m%C3%A1s-por-menos-salario.html

[4]. http://www.contrainjerencia.com/?p=76152

[5]. http://www.20minutos.es/noticia/223063/0/informe/pobreza/mundo/

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s