Sobre la subordinació social de l’individu

En les següents línies abordaré, de la forma més sintètica possible, el tema tan embrollat i polèmic de la relació de l’individu envers la configuració social. En altres paraules, la subjecció de la persona, de la individualitat humana, a la xarxa social en la què viu. Durant anys s’ha tergiversat i difamat fins al moll de l’os la concepció i proposició marxista sobre la subordinació social, pel que trobo convenient aclarir, didàcticament, aquesta qüestió.

61_lenin_stalin_marx

L’avenç de cadascuna de les societats que han pintat el quadre de la història de la humanitat, això és la seva palanca propulsora, s’ha regit sempre per l’interès general que dirigeix la societat, per la força direccional que mou al conjunt de les persones, per la forma concreta de produir la seva vida. Considerant la dominació de classe corresponent a cada període històric[1], l’interès general de la societat concorda, per tant, amb l’interès adequat de cadascuna de les classes dominants, és a dir, amb l’interès classista dominant. El treball esclau en els antics imperis, el treball vassall en l’Edat Mitjana, el treball com a mercaderia creadora de valors en l’actualitat; cadascuna de les formes econòmiques, i per tant, socials, que han adoptat les civilitzacions en l’imparable curs de la història són formes harmòniquesconvenientsideals, per a les classes socials dominants en cada període. Del treball esclau s’establien les aristocràcies imperials; del treball vassall en vivien la noblesa i clergat; del treball com a mercaderia es nodreixen els capitalistes i terratinents. Simple i ras, cada forma concreta de domini, d’opressió, d’explotació, d’una classe social sobre les altres va inexorablement lligada de la mà d’una configuració socio-econòmica històrica específica, és a dir, que «l’existència de les classes només va unida a determinades fases històriques del desenvolupament de la producció»[2].

Així doncs, en cadascun dels sistemes generals, l’interès general de la societat regeix l’activitat de cada individu. Això és el mateix que dir que la vida personal, i en conjunt com a societat, camina en cada etapa històrica enfocada a satisfer l’interès general que preval en el moment concret, és a dir, a fomentar una dominació classista determinada. La forma general de la vida esclavista, de la vida vassall, de la vida proletària, no té cap altre possibilitat que ser la forma general per la qual l’aristocràcia imperial, la noblesa immutable i els capitalistes estableixen la seva posició dominant, elevada en una plataforma interessada. Per tant, cada individu, en la forma per la qual viu, es troba subordinat a l’interès general de la societat, que correspon, indubtablement, a l’interès classista dominant. El significat d’aquest afer transcendeix de les meres paraules: la comunitat classista ―amb classes socials emanades d’una forma concreta de producció de la vida personal i comunitària― en la qual necessita viure l’individu, és a dir, la comunitat on l’individu pot assolir la seva màxima llibertat i expressió com a individu humà, suposa una contradicció i un obstacle pel propi individu per assolir aquesta lliberta i expressió humana.

Aquest llegat històric, aquesta norma dialèctica, ve a dir que la majoria social oprimida està històricament subordinada a una minoria opressora; que les grans masses treballadores s’alineen en favor de l’interès classista dominant que impera en cadascuna de les societats històricament establertes, de formes diferents històricament determinades. D’aquí se’n desprenen dos fets inevitablement remarcables: 1) la subordinació s’ha donat generalment de majories socials clamoroses envers minories, i 2) aquesta subordinació social de l’individu ha existit en tant existeixen classes socials dominants i dominades, explotadores i explotades. La vida individual s’ha desentès del seu interès particular per alienar-se en favor de l’interès classista imperant.

Si s’enfoca aquesta comprensió de la força motriu de les societats com la posició, o millor dit imposició, d’un interès classista, les superacions revolucionàries dels diferents sistemes generals es poden comprendre pel fet que «cada nova classe que passa a ocupar el lloc de la que va dominar abans que ella es veu obligada, per poder tirar endavant els objectius que persegueix, a presentar el seu propi interès com l’interès comú de tots els membres de la societat, és a dir, expressant aquest mateix en termes ideals, a imprimir a les seves idees la forma de lo general, a presentar aquestes idees com les úniques racionals i dotades de vigència absoluta. La classe revolucionària apareix d’avantguarda, ja pel simple fet de contraposar-se a una classe, no com classe, sinó com representant de tota la societat, com tota la massa de la societat, davant a la classe única, a la classe dominant. I pot fer-ho així, perquè en els començaments el seu interès s’harmonitza realment encara més amb l’interès comú de totes les altres classes no dominants i, sota l’opressió de les relacions existents, no ha pogut desenvolupar-se encara com l’interès específic d’una classe especial»[3].

L’anàlisi conscient d’aquest fenomen empíric, material, taxatiu, que senyala el marxisme-leninisme és desenvolupat fins les últimes conseqüències per a una evolució històrica conscient dels seus propòsits.

Partint de l’estudi dialèctic i la lògica històrica que ens brinda la motxilla de desenes de segles, el marxisme pretén trobar el mecanisme pel qual 1r) invertir la subordinació social per la qual es regeix la societat, és a dir, establir-la de minories envers majories i 2n) amb la construcció històrica-universal d’un sistema socio-econòmic concret que no requereix de dominacions classistes i la victòria de l’interès general del proletariat, conjugat en el seu domini polític, assolir l’abolició definitiva de la subordinació social de l’individu per donar peu a la lliure expressió de l’individu.

La primera premissa va íntimament lligada amb el projecte històric, amb el títol humà, de la classe dominada vigent, és a dir, amb l’apoderament per part de les grans masses treballadores per mitjà de la revolució socialista-comunista; l’arrencament del poder econòmic i polític als quals s’aferra necessàriament la classe dominant bel·ligerant i la construcció paulatinament del model general pel qual les grans masses oprimides abandonin aquesta condició social. Avantposar el seu interès classista com a interès general de la societat, és a dir, establir com a palanca propulsora de l’avenç social l’interès de les grans majories, per mitjà de la col·lectivització dels mitjans de producció com a pilar principal en l’economia i l’ús adequat del poder polític per sobre l’interès classista de les minories capitalistes[4], que durant els darrers segles porta imperant en la nostra societat. En aquest context, la vida de l’individu humà correspondrà a l’interès general establert com a interès classista de les grans masses antigament oprimides i explotades, i actualment apoderades i dominants. Com a conseqüència del procés victoriós d’emancipació econòmica i política, és a dir, general, de les masses populars, la premissa nº1, de capgirar la subordinació social de l’individu en qüestió quantitativa, es dóna com a factor pràctic, empíric i conscientment dut a terme[5].

Proletario-20al-20poder

Malgrat això, malgrat la posició d’un interès classista majoritari com a interès general de la societat, aquest no inclou intrínsecament, pel seu caràcter classista, a tota la societat; encara fluctua perillosament la subordinació social de l’individu, tot i que sigui per un interès majoritari, pel que encara s’exerceix opressió, dominació, envers certs grups socials i, per tant, encara no es pot parlar de lliure expressió humana total.

És en aquest context on la premissa nº2, d’acabar definitivament amb la subordinació classista, constituirà el pas final a la plena llibertat entre individus humans. La victòria de l’interès general revolucionàriament assolit per la classe emancipada sobre l’interès classista vençut de les classes reaccionàries, donada per la configuració socio-econòmica per la qual s’eliminen les classes socials ―un afer molt fructífer de reflexionar, però és un altre tema― i per la necessària universalitat de la revolució socialista-comunista, significarà el final definitiu de la subordinació de l’individu a un interès general opressiu, car l’abolició satisfactòria de les classes socials equival a l’absència de la imposició d’un interès classista, ja sigui de caire minoritari o majoritari, com a interès general. Així doncs, l’ésser humà queda lliure de les cadenes de subordinació i la seva activitat, plenament re-apropiada, s’executa com a ésser lliure; cada individu pot contemplar-se a ell mateix i al seu entorn com a ésser humà que és. Amb la mateixa perspectiva, que la vida de l’individu en la comunitat no es doni com a membre inherent a les relacions de domini d’una classe social, sinó en tant individu és. Per tant, el marxisme busca «posar per terra la base de totes les relacions de producció i intercanvi que fins ara han existit»[5], és a dir, derrocar el fenomen classista que regeix i ha regit la societat per tal que la persona humana adquireixi la seva plena condició. És, en aquest punt, el de la superació positiva del fenomen general de les classes socials, on el marxisme pren la via revolucionària completa, inapel·lable, respecte tots els moviments revolucionaris de la història i, per tant, respecte la història mateixa fins l’actualitat[6].

Per tal d’aclarir conceptes, la premissa nº1 correspon a l’etapa transitòriaintermèdia, que necessàriament existeix entre el capitalisme actual i el comunisme final, anomenada socialisme o, millor dit, dictadura del proletariat, en contraposició a la dictadura burgesa actual, és a dir, en relació a la imposició de l’interès classista del proletariat com a interès general de la societat. Cal assenyalar que aquesta pretensió de superar totalmentradicalment, el règim general vigent suposa la confrontació innegablement violenta entre el món nou naixent i el món vell agonitzant, entre unes antigues relacions socials i unes de radicalment noves; necessita, per tant, d’un «període de lluita entre el capitalisme agonitzant i el comunisme naixent; o en altres paraules: entre el capitalisme vençut, però no aniquilat, i el comunisme ja nascut, però molt dèbil encara»[7]; i a aquest període de lluita «li correspon també un període polític de transició, l’Estat del qual no pot ser altre que la dictadura revolucionària del proletariat»[8], i, seguint el fil argumentari que he presentat, «aquesta mateixa dictadura proletària no és més que el trànsit cap a l’abolició de totes les classes i cap una societat sense classes»[9]. Així doncs, la victòria definitiva, universal, d’aquesta etapa suposarà l’assoliment de la premissa nº2, en la qual es podrà parlar, sense cap interès classista, d’igualtat i llibertat entre humans; en la què es podrà oblidar la democràcia i dictadura classista i l’alienació social de l’ésser humà. La premissa nº2 correspon, com a tal, a l’etapa comunista. Val assenyalar que la majoria  d’experiències socialistes que s’han donat i es donen arreu del món corresponen a la premissa nº1, a l’etapa de la dictadura del proletariat, i la seva derrota o la seva possible victòria depèn necessàriament de la lluita de classes presents en cadascuna d’elles i de la internacionalitat de la revolució comunista, és a dir, de l’emancipació general de la classe treballadora històrica-universal actual.

Per tant, com a conclusió final dels arguments aquí presentats i en pràctica resposta a les difamacions que es vomiten sense parar en qualsevol racó de l’aparell ideològic de l’interès general actual, és a dir, de l’interès capitalista, el marxisme no pretén establir una subordinació social clamorosa de l’individu, car aquesta ja existeix de per sí en el transcurs de la història i accentuadament en l’actualitat, sinó precisament abolir-la per complet per mitjà del procés d’apoderament històric-universal, conscient i victoriós de les masses oprimides. Accepta l’existència d’aquesta subordinació alienadora, a diferència del constant intent de camuflar-ho dels tentacles del propi sistema ―per què serà?―; l’estudia com a fenomen inherent a l’estructura històrica i la senyala com la principal conseqüència deshumanitzadora dels sistemes socio-econòmics classistes, per, definitivament i en un llarg camí, conduir la història d’opressions a la seva fi, de la mà de l’abolició de la subordinació social.

revolució

Salutacions.

Reflexió Marxista.

_____________________________________________________________________

[1]. Considerem la inclusió d’una persona en una classe social per la seva posició en un mètode de producció concret, és a dir, segons la seva font de vida; en paraules de V. I. Lenin, «les classes socials són grans grups d’humans que es diferencien entre sí pel lloc que ocupen en un sistema de producció social, històricament determinat per les relaciones en que es troben respecte als mitjans de producció (relacions que en gran part queden establertes i formalitzades en les lleis), pel paper que duen a terme en l’organització social del treball i, conseqüentment, pel mode i proporció en que perceben part de la riquesa social de què disposen. Les classes socials són grups humans, un dels quals pot apropiar-se del treball de l’altre, per ocupar diferents llocs en un règim determinat d’economia social». Al llarg de la història, l’apropiació transversal del treball d’una classe opressora envers una classe oprimida s’ha donat sota les formes socio-econòmiques històriques i, en l’actualitat, a grans trets i de la forma general més satisfactòria d’entendre, en la configuració socio-econòmica elemental del model, un «grup d’humans», o una classe social, la burgesia, té el poder ―té la propietat, posseeix el conjunt― dels mitjans de producció, de les terres, i per perviure compra la força de treball a un altre «grup d’humans», o classe social, el proletariat, el qual, despullat de tota propietat, necessita vendre la seva activitat vital a l’anterior classe social si vol viure. Uns compren força humana, altres la venen. Així doncs, la distinció classista no es fa per renta sinó per forma; dos ferrers, per exemple, poden cobrar el mateix, però si un és mà d’obra d’una fàbrica i un altre és propietari d’un taller, formen part de classes socials diferents; obtenen la seva vida de formes diferents.

[2]. Karl Marx, «Carta a Joseph Weydemeyer», Londres, 5 de març de 1852. Obres Escollides, Volum I, pàg. 283; Edició Progrés, Moscou, 1980.

[3]. Karl Marx i Friedrich Engels, «La ideologia alemanya», 1846. Obres Escollides, Volum I, pàg. 22; Edició Progrés, Moscou, 1980.

[4]. En tant el proletariat, la gran massa treballadora explotada, assoleix el poder polític, no pot seguir utilitzant la vella màquina estatal del sistema actual, del sistema capitalista, sinó substituir-la revolucionària i radicalment en acord a les seves expectatives i perspectives immediates i futures. Recorrent a Antonio Gramsci, la forma proletària de govern significa «la supressió de l’aparell governatiu de la burgesia i l’organització d’un aparell governamental proletari. Aquest nou govern ha de ser l’instrument de la supressió sistemàtica de les classes explotadores i de la seva expropiació. El tipus d’Estat proletari no és la falsa democràcia burgesa, forma hipòcrita de la dominació oligàrquica financera, sinó la democràcia proletària, que realitzarà la llibertat de les masses treballadores; no el parlamentarisme, sinó l’autogovern de les masses a través dels seus propis òrgans electes; no la burocràcia de carrera, sinó òrgans administratius creats per les pròpies masses, amb participació real de les masses en l’administració del país i en la tasca socialista de construcció. La forma concreta de l’Estat proletari és el poder dels Consells i de les organitzacions similars»[4.1].

[4.1]. Antonio Gramsci, «La Internacional Comunista», article publicat en la revista L’Ordine Nuovo, 21 de setembre de 1919.

[5]. Karl Marx i Friedrich Engels, «La ideologia alemanya», 1846. Obres Escollides, Volum I, pàg. 33; Edició Progrés, Moscou, 1980.

[6]. Aquesta proposició, històricament condicionada i de futur, d’acabar no amb una forma d’explotació, no amb una forma de deformació social humana, sinó d’acabar d’una vegada per totes amb el fenomen explícit de l’explotació suposa el veritable i únic rerefons sobre el qual s’aixeca la ciència del marxisme-leninisme. En definitiva, «volem l’abolició de les classes. Quin és el mitjà per assolir-la? La dominació política del proletariat»[6.1.].

[6.1.]. Friedrich Engels, «Sobre l’acció política de la classe obrera», discurs pronunciat el 21 de setembre de 1871 en la Conferència de Londres de la I Internacional que va tenir lloc entre el 17 i 23 de setembre de 1871. Obres Escollides, Volum II, pàg. 143; Edició Progrés, Moscou, 1980.

[7]. V. I. Lenin, «L’economia i la política en l’època de la dictadura del proletariat», article publicat el 7 de novembre de 1919 en l’exemplar nº250 de la revista Pravda. Obres Escollides, Volum X, pàg. 84; Edició Progrés, Moscou, 1973.

[8]. Karl Marx, «Crítica del programa de Gotha», maig de 1875, en resposta al projecte de programa polític finalment aprovat del 22 al 27 de maig de 1875 en el Congrés de Gotha, on s’unien els dos corrents del moviment obrer alemany ―el Partit Obrer Socialdemòcrata i l’Associació General d’Obrers Alemanys― per formar el Partit Obrer Socialista d’Alemanya, que actualment adquireix el nom de Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD). Obres Escollides, Volum III, pàg. 9; Edició Progrés, Moscou, 1980.

[9]. Karl Marx, «Carta a Joseph Weydemeyer», Londres, 5 de març de 1852. Obres Escollides, Volum I, pàg. 283; Edició Progrés, Moscou, 1980.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s