Sobre l’ésser humà com a subjecte social

La naturalesa sensible ―aquella que percebem, sentim― del nostre entorn marca, indubtablement, la nostra forma de pensar, la nostra consciència adquirida, aparentment millor que qualsevol agent abstracte aliè a la realitat de l’entorn. Aquí rau la innocència del petit i naixent pensament humà en la primera etapa de la flor de la vida. El nostre entorn, la nostra realitat realexterior, modela la nostra consciència humana, és a dir, madura, junt amb el desenvolupament de les forces biològiques naturals que així ho permeten, la nostra concepció del món, les nostres idees. El castell del regne abstracte teòric s’aixeca sobre la base sòlida de la realitat de la terra, no pas sobre l’aire. El pensament, les idees, la consciència general, no és una entitat individual, soluble, de l’humà, com predisposava a concloure l’idealisme de Hegel i els dualismes de Plató i Descartes, sinó una entitat, una forma, teòrica de la interacció, de la vida social. En altres paraules, és l’abstracció extreta de la vida real; de la vida social. Si no tinguéssim entorn, què i com pensaríem? Amb quin contingut ―idees, reflexions, opinions, etc.― ompliríem la capacitat de pensament i consciència que ens brinda la naturalesa humana biològica? Mirat d’una altra forma, si l’organització, la configuració, material, així com les relacions directes entre el seu conjunt, fos diferent, pensaríem ―tant en què com en com― igual que en l’actualitat?

Així doncs, tot això és el mateix que dir que la «realitat» i la «cultura» determinen, com a font última, el nostre pensament. I aquí cal incidir en la separació cautelosa de «realitat» i «cultura». Si bé tota la «cultura» és, forma part de, la «realitat», no tota la «realitat» és «cultura». Il·lustraré varis exemples abans d’avançar. La composició científica de la naturalesa tangible és explícitament natural, aliena a l’ésser humà, en tant que, a més, l’ésser humà forma part d’ella. Els àtoms, els éssers vius, els elements geològics, meteorològics, etc., són una realitat independent de l’acció i consciència humana, a prioriSobre aquests elements sensibles, i les relacions materials que l’humà té envers ells i les establertes entre els propis humans, l’ésser humà n’extreu la seva abstracció teòrica o, en altres paraules, la seva consciència, idees, pensament. A partir d’aquí, la forma i contingut amb les quals l’humà, en el conjunt de la societat, s’abstrau teòricament de la naturalesa del seu entorn forma la cultura. És a dir, les diferents formes amb les quals àmplies comunitats humanes interpreten la realitat i plasmen aquesta interpretació en la seva consciència col·lectiva formen les diferents cultures. Per tant, és a partir de la realitat de la naturalesa sensible, i la seva organització material concreta, a partir de la qual s’aixeca la cultura, que en la seva individualitat forma el pensament individual. Això significa que, per exemple, un gos no és pròpiament cultura ―significat denotatiu―; la idea que es tingui sobre ell, sí ―significat connotatiu―. (Considerem cultura no només com les tradicions populars, sinó bàsicament com a coneixement i valors col·lectivament acceptats i distingits).

Ara bé, com poden, llavors, la realitat i la cultura, com a entitats associades però no fusionades, influenciar el nostre pensament per separat? En quant la cultura adquirida per transmissió no influeix en la nostra percepció abstracta de la realitat natural. La pregunta que sorgeix a continuació és, llavors, quan es dóna aquesta situació?

Una situació per excel·lència en aquest marc és la infantesa. Aquella etapa del desenvolupament humà de les nenes i nens on perceben el món exterior, la naturalesa sensible, encara despullats en gran mesura de tota la càrrega cultural que els vestirà progressivament. És aquí quan ells comencen a elaborar la seva consciència, pensament, o, si no fa embolicar l’assumpte que explico, «la seva cultura individual, pròpia». No és estrany, llavors, quan sentim a les nenes i nens petits argumentar coses ben originals i fer preguntes que no se’ns passarien pel cap. A mesura que es van fent grans i s’integren més i més en la societat, els valors culturals d’aquesta s’injecten, en major o menor mesura, en l’abstracció teòrica de les nenes i nens. L’experiència pròpia crea «la cultura pròpia», mentre que la influència, la experiència, exterior cultiva «la cultura general». És a dir, a partir d’una realitat tangible encara desconeguda per l’individu, aquest adquireix ja una abstracció que, conseqüentment, el disposa de forma determinada envers noves experiències. Allò que s’entén com «valors» assimilats no per experiència pròpia, sinó per transmissió, que afectaran amb gran incidència sobre «noves» experiències pròpies.

En les noves experiències en què la cultura general no aixopluga a l’individu, aquest té un cert marge per a l’abstracció «pròpia» ―en el sentit d’ésser realitzada per sí mateix únicament― fruit de l’experiència pròpia. En altres paraules, filant prim, segons el grau d’ingerència de l’abstracció «no–pròpia» que adquireix un individu, més o menys abstracció «pròpia» pot tenir. Aquestes noves experiències poden ésser «noves» en el sentit d’una situació que la cultura general assimilada no afecta, no hi arriba, o «noves» en el sentit que posen en dubte la mateixa cultura general assimilada. (Si la cultura general considera els gossos «la font de la bondat», l’individu estarà ja predisposat a una abstracció «no-pròpia», però, si els gossos no tenen cap etiqueta cultural o l’individu posa en dubte «la font de la bondat» en els gossos, l’individu mateix tindrà obertes les portes d’una abstracció «pròpia»). Això mostra, de nou, que només per la interacció social amb el nostre entorn s’adquireixen, s’afirmen i es neguen valors culturals, tant a nivell «propi» com «general», la conjugació de la combinació dels quals forma, en la seva totalitat, la consciència humana general, que «no pot ésser mai altra cosa que l’ésser conscient, i l’ésser dels humans és el procés de la seva vida real»[1]. En definitiva, allò que al llarg dels segles s’ha entès com a ànima, com a entitat divina, com a dualitat antagònica, com a essència humana; l’esperit en sí, «no és més que el producte suprem de la matèria»[2].

Fins aquí s’ha donat una breu, i obligatòriament inacabada, reflexió sobre com l’ésser humà comprèn la realitat, és a dir, com l’ésser humà actua com subjecte sensible passiu envers la realitat sensible.

Un cop ja s’ha entès, molt generalment, com s’adquireix la consciència general, passem a veure els seus mecanismes. En primer lloc, hi ha «l’activitat interna» de la mateixa consciència, és a dir, el funcionament del pensament; el pensament funcionant. L’exercici de la consciència obtinguda per l’entorn social, és a dir, l’activitat, l’anàlisi, intel·lectual individual, és, per tant, l’expressió teòrica de l’existència real, social. (Al llarg d’aquestes explicacions, tal i com es pot notar, he incidit bàsicament en les idees extretes d’una realitat objectiva, és a dir, sensible. Per altra banda, els sentits pràctics –voluntat, amor, etc.-, «la humanitat dels sentits» segons Marx[3], són la part de l’abstracció fruit de la interacció explícita, en major part, amb altres éssers humans).

www.enriquedans.com.wp-content.uploads.2009.08.red-social

Per altra banda, a part de «l’activitat interior», hi ha «l’activitat exterior», on el pensament, la consciència, es materialitzen de la persona cap a l’entorn. L’exteriorització del pensament humà, és a dir, la plasmació en la vida real de l’abstracció teòrica concreta d’aquesta mateixa, és afirmació ―i producte― de la vida social, de l’ésser social. Amb tot, cal remarcar com, en forma intrínseca del fenomen, l’exteriorització pràctica de la consciència cap al món real és l’expressió de la persona humanapertany a la persona humana. En altres paraules, la relació amb l’entorn és una relació recíproca; passiva i activa; les relacions estableixen la nostra consciència general, a la vegada que aquesta, posteriorment, influeix amb la seva exteriorització pràctica sobre les pròpies relacions, iniciant de nou el procés; «aquest determinat comportament envers la naturalesa es troba determinat per la forma social, i a la inversa»[4].

El que realment és remarcable aquí, i possiblement el punt culminant d’aquestes petites reflexions, és que «la vida social és, en essència, pràctica», tal i com expressa Karl Marx en el punt VIII del seu article «Tesis sobre Feuerbach», l’any 1845. En quant la consciència explícita humana s’adquireix per l’abstracció de la vida real, de la forma de l’entorn, i la seva exteriorització, això és la seva aportació al món real, es realitza envers la vida real, l’entorn, per mitjà de la interacció social tant amb el món com amb les altres persones, la pràctica del món crea el pensament teòric, a la vegada que, aquest, es fa pràctic mitjançant l’exteriorització pràctico-social; això és, degudament realitzat, l’afirmació positiva general de la persona humana. La necessitat d’interacció social de la consciència és la que la fa concloure en la seva vitalitat pràctica.

Així doncs, en aquests paràgrafs es pot veure com l’ésser humà, com a protagonista sensible, com a objecte material, en l’Univers, és també, sobreposant-se a la concepció materialista de Ludwig Feuerbach, un subjecte sensible actiu, és a dir, també participant en el seu entorn. La naturalesa el fa a ell, a l’ésser humà, en tant aquest és part de la naturalesa; per tant, també hi actua, també la fa.

Un cop arribat aquí, cal preguntar-se, necessàriament, si l’activitat vital de l’ésser humà, és a dir, l’activitat on es concentren més esforços, l’activitat on més s’aboca l’individu; en definitiva, l’activitat que exterioritza més l’ésser humà, es troba realitzada, és a dir, humanitzada en la seva plenitud. En altres paraules, si l’expressió a través dels sentits de la consciència humana, socialment adquirida, és realitzada en expressió individual, en afirmació rotunda de la vida social plena, de l’ésser social, i encaminada a l’optimització del caràcter social final. Únicament quan l’activitat vital va encaminada a l’afirmació positiva de l’ésser social és una activitat humanitzada i, per tant, on s’afirmen tan els sentits animals, com els sentits humans i la consciència general.

Així doncs, és la propietat privada sobre la força de treball, és a dir, la compra i venta d’activitat humana, i les conseqüències derivades, una afirmació positiva de la vida social de l’individu? És el capitalisme una forma de producció en la qual l’ésser humà s’afirma en la seva activitat? És el mode empresarial privat un camí pel qual l’ésser humà és amo de la seva exteriorització pràctica?

En tot l’explicat hi ha la resposta.

Salutacions.

Reflexió Marxista.

__________________________________________________________________________

[1]. Friedrich Engels i Karl Marx, «La ideologia alemanya», 1846.

[2]. Friedrich Engels, «Anti-Dühring. La revolució de la ciència d’Eugeni Dürhing», 1878.

[3]. Karl Marx, «Manuscrits d’economia i filosofia», 1844.

[4]. Friedrich Engels i Karl Marx, «La ideologia alemanya», 1846.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s