Imperialisme; fase peculiar del capitalisme i el seu lloc històric

En les últimes setmanes i en els últims mesos, les tensions interimperialistes del capitalisme mundial han entrat en una nova intensificació concreta arran dels fets d’Ucraïna. En la natural i necessària confrontació entre imperialismes pel repartiment de les «zones d’influència» oi per l’«espai vital» del gran capital monopolista, Rússia i els Estats Units s’han citat aquesta vegada a Ucraïna, un territori d’un incalculable valor geopolític que es troba a les portes del gegant rus. El derrocament d’un govern burgès pro-Rússia en favor d’un favorable als interessos nord-americans, dut a terme amb la legitimada força nazi-feixista, ha intensificat la confrontació imperialista pel domini d’una zona potencialment perillosa en quant a importància estratègica. Entorn a la Guerra Civil de Síria també es  poden distingir els mateixos interessos imperialistes en pugna. La crisis econòmica mundial i la consolidació de noves potències imperialistes han aguditzat i posat al descobert d’una forma cruel les contradiccions inherents al capitalisme en descomposició de l’actualitat, en el qual les grans potències imperialistes i monopolistes ―EE.UU., Rússia, Xina, Alemanya― pugnen per l’incansable repartiment del món.

Així doncs, davant aquesta nova perspectiva d’intensificació dels conflictes interimperialistes cal entendre quina és l’essència de tal forma o etapa capitalista; quines són les principals característiques que el defineixen; quina és la seva direcció, el seu paper històric i les seves formes d’acció. En aquest sentit s’adjunten uns fragments del valuosíssim llibre «L’imperialisme, fase superior del capitalisme», de V. I. Lenin, en el qual s’analitza l’aparició, la instauració i el significat de l’imperialisme com a conseqüència natural del desenvolupament del capitalisme.


L’imperialisme, fase superior del capitalisme

V. I. Lenin

Llibre escrit entre gener i juny de 1916 i publicat a mitjans de 1917 per l’editorial Parus

Sin título

VII. L’imperialisme, fase peculiar del capitalisme

L’imperialisme va sorgir com a desenvolupament i continuació directa de les propietats fonamentals del capitalisme en general. Però el capitalisme es va transformar en imperialisme capitalista únicament quan va arribar a un grau determinat, molt alt, del seu desenvolupament, quan algunes de les característiques fonamentals del capitalisme començaren a convertir-se en la seva antítesi, quan prengueren forma i es manifestaren en tota la línia les característiques de l’època de transició del capitalisme a una estructura econòmica i social més elevada. El que hi ha de fonamental en aquest procés, des del punt de vista econòmic, és la substitució de la lliure competència pels monopolis capitalistes. La lliure competència és la característica fonamental del capitalisme i de la producció mercantil en general; el monopoli és tot el contrari a la lliure competència, però aquesta última es va convertint davant els nostres ulls en monopoli, creant la gran producció, desplaçant a la petita, reemplaçant la gran producció per una altra encara major i concentrant la producció i el capital fins el punt que en el seu sí ha sorgit i sorgeix el monopoli: els càrtels, els consorcis, els trusts, i, fusionant-se amb ells, el capital d’una dotzena escassa de bancs que gestionen milers de milions. I, al mateix temps, els monopolis, que sorgeixen de la lliure competència, no l’eliminen, sinó que existeixen per sobre d’ella i al costat d’ella, donant origen així a contradiccions, frecs i conflictes particularment aguts i bruscs. El monopoli és el trànsit del capitalisme a un règim superior

Si fos necessari donar una definició el més breu possible de l’imperialisme, hauria de dir-se que l’imperialisme és la fase monopolista del capitalisme. Aquesta definició inclouria lo principal, ja que, per una part, el capital financer és el capital bancari d’alguns grans bancs monopolistes de les industrials i, per altra, el repartiment del món és el trànsit de la política colonial, que s’estén sense obstacles a les regions encara no conquerides per cap potència capitalista, a la política colonial de dominació monopolista dels territoris del globus enterament repartit

Però les definicions excessivament breus, si bé són còmodes, ja que recullen lo principal, resulten insuficients, ja que és necessari extreure d’elles, a més, altres característiques molt essencials del que s’ha de definir. Per això, sense oblidar lo convencional i relatiu de totes les definicions en general, que mai poden incloure en tots els seus aspectes les relacions d’un fenomen en el seu desenvolupament complet, convé donar una definició de l’imperialisme que contingui les seves cinc característiques fonamentals, a saber: 1) la concentració de la producció i del capital arriba fins a un grau elevat de desenvolupament, que crea els monopolis, els quals realitzen un paper decisiu en la vida econòmica; 2) la fusió del capital bancari amb l’industrial i la creació, en el terreny d’aquest capital financer, de l’oligarquia financera; 3) l’exportació de capitals, a diferència de l’exportació de mercaderies, adquireix una importància particularment gran; 4) es formen associacions internacionals monopolistes de capitalistes, les quals es reparteixen el món; 5) ha acabat el repartiment territorial del món entre les potències capitalistes més importants. L’imperialisme és el capitalisme en la fase de desenvolupament en la qual ha pres cos la dominació dels monopolis i del capital financer, ha adquirit senyalada importància l’exportació de capitals, ha començat el repartiment del mon pels trusts internacionals i ha acabat amb el repartiment de tota la Terra entre els països capitalistes més importants.

[…]

X. El lloc històric de l’imperialisme

Com hem vist, l’imperialisme és, per la seva essència econòmica, el capitalisme monopolista. Això determina ja el lloc històric de l’imperialisme, ja que el monopoli, que neix única i precisament de la lliure competència, és el trànsit del capitalisme a una estructura econòmica i social més elevada. S’ha d’assenyalar, en particular, quatre varietats essencials del monopoli o manifestacions principals del capitalisme monopolista característiques del període que ens ocupa:

1) El monopoli és un producte de la concentració de la producció en un grau molt elevat del seu desenvolupament. El formen les agrupacions monopolistes dels capitalistes, els càrtels, els consorcis i els trusts. Hem vist el seu immens paper en la vida econòmica contemporània. Fins a principis del segle XX assoliren ple predomini en els països avançats, i si els primers passos en el sentit de la cartelització els donaren amb anterioritat els països de tarifes aranzelàries proteccionistes elevades (Alemanya, Estats Units), Anglaterra, amb el seu sistema de lliure intercanvi, mostrà, tot i que una mica més tard, aquest mateix fet fonamental: el naixement del monopoli com a conseqüència de la concentració de la producción.

2) Els monopolis han vingut a intensificar la lluita per la conquesta de les més importants fonts de matèries primeres, sobretot per a les indústries fonamentals i més cartelitzades de la societat capitalista: la hullera i la siderúrgica. La possessió monopolista de les fonts més importants de matèries primeres ha exacerbat terriblement el poder del gran capital i ha aguditzat les contradiccions entre la indústria cartelitzada i la no cartelitzada.

3) El monopoli ha sorgit dels bans, els quals, de modestes empreses intermediàries que eren abans, s’han convertit en monopolistes del capital financer. Tres o cinc grans bancs de qualsevol de les nacions capitalistes més avançades han realitzat la «unió personal» del capital industrial i bancari i han concentrat en les seves mans sumes de milers i milers de milions, que constitueixen la major part dels capitals i dels ingressos monetaris de tot el país. L’oligarquia financera, que tenyeix una densa xarxa de relacions de dependència sobre totes les institucions econòmiques i polítiques de la societat burgesa contemporània sense excepció: això és la manifestació més evident d’aquest monopoli.

4) El monopoli ha nascut de la política colonial. Als nombrosos vells motius de la política colonial, el capital financer ha afegit la lluita per les fonts de matèries primeres, per l’exportació de capital, per les «esferes d’influència», això és, les esferes de transaccions lucratives, de concessions, de beneficis monopolistes, etc., i, finalment, pel territori econòmic en general. Quan les colònies de les potències europees a Àfrica, per exemple, representaven una dècima part d’aquest continent, com ocorria el 1876, la política colonial podia desenvolupar-se d’un mode no monopolista, per la «lliure conquesta» de territoris. Però quan les nou dècimes parts d’Àfrica estigueren ocupades (cap a 1900), quan tot el món estigué repartit, començà inevitablement l’era de possessió monopolista de les colònies i, per consegüent, de lluita particularment aguda pel repartiment i el nou repartiment del món.

És notori fins a quin punt el capitalisme monopolista ha exacerbat totes les contradiccions del capitalisme. És suficient indicar la carestia de la vida i el jou dels càrtels. Aquesta exacerbació de les contradiccions és la força motriu més potent del període històric de transició iniciat amb la victòria definitiva del capital financer mundial.

Els monopolis, l’oligarquia, la tendència a la dominació enlloc de la tendència a la llibertat, l’explotació d’un nombre cada vegada major de nacions petites o dèbils per un grapat de nacions riquíssimes o molt fortes; tot això ha originat les característiques distintives de l’imperialisme que obliguen a qualificar-lo de capitalisme parasitari o en estat de descomposició. Cada dia es manifesta amb més relleu com una de les tendències de l’imperialisme, la formació «d’Estats rendistes», d’Estats usurers, la burgesia dels quals viu cada dia més a base de l’exportació de capitals i del «tall del cupó». Seria un error creure que aquesta tendència a la descomposició descarta el ràpid creixement del capitalisme. No; certes branques industrials, certs sectors de la burgesia, certs països manifesten en l’època de l’imperialisme, amb major o menor intensitat, ja una o ja una altra d’aquestes tendències. En el seu conjunt, el capitalisme creix amb una rapidesa incomparablement major que abans, però aquest creixement no només és cada vegada més desigual, sinó que la desigualtat es manifesta ella mateixa d’una forma particular en la descomposició dels països on el capital ocupa les posicions més fermes.

[…]

Font: V. I. Lenin, «L’imperialisme, fase superior del capitalisme», 1916; pàg. 193-104 / 208, Obres, Volum V; Edició Progreso, Moscou, 1973.

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s