Sobre la lliberat de premsa i el socialisme

La qüestió de la llibertat de premsa ha de ser examinada en base de la qüestió de la propietat privada capitalista. No és un problema que s’hagi de separar del problema del capital, del problema del capitalisme i de la revolució socialista. La producció informativa, la «producció espiritual», com l’anomenaven Karl Marx i Friedrich Engels, és propietat del monopoli de classe corresponent a la producció material i del comerç —indústria, mineria, agricultura, etc.—. En poques paraules, els mitjans de producció espiritual-informativa estan en mans de la classe social dominant, estan en mans de la classe social propietària. És més, el monopoli de propietat de la producció espiritual-informativa és un element indispensable per al domini social d’aquesta classe. Així doncs, la premsa, com a element bàsic de la producció espiritual-informativa, està sotmesa també al monopoli capitalista, a la propietat capitalista. Com deien Karl Marx i Friedrich Engels, «les idees de la classe dominant són les idees dominants en cada època; o, dit en altres termes, la classe que exerceix el poder material dominant en la societat és, a la vegada, el seu poder espiritual dominant. La classe que té a la seva disposició els mitjans per a la producció material disposa amb això, al mateix temps, els mitjans per a la producció espiritual, el que fa que se li sotmetin, a la vegada, de mitjana, les idees dels que no tenen els mitjans necessaris per produir espiritualment»[1].

1939545_795023167192587_1349204453_n

En definitiva, la qüestió de la premsa no s’ha de separar de la dialèctica de la lluita de classes, no s’ha abstreure de la constant lluita de classes en tots els àmbits. Així doncs, l’actitud comunista davant el problema de la premsa s’ha de basar en les mateixes premisses que davant el problema de la indústria, del comerç, etc.

L’objectiu general dels i les comunistes és l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció material i informativa-espiritual en base de la propietat socialista de tot el poble. No hi ha dubte, doncs, que la propietat privada sobre la premsa ha de ser també abolida i transformar-se, en el seu degut moment, en propietat socialista de tot el poble. L’expropiació revolucionària de la propietat privada dels mitjans de comunicació de la burgesia equival a alliberar la premsa, a la televisió, a la ràdio, a internet, etc., de la tirania del capital i a donar veu al proletariat, de la mateixa manera que l’expropiació de la indústria i de la terra de mans de la burgesia i dels terratinents equival a alliberar-los de la tirania del capital sobre la base de la propietat comuna del proletariat sobre ells per desenvolupar profundament les forces productives i l’abundància.

Més concretament, les impremtes, els locals, el paper i, en general, tots els recursos destinats al món de la premsa, han de ser posats en plena i lliure disposició dels treballadors, camperols i intel·lectuals de la societat socialista, a partir de la propietat socialista de tot el poble sobre ells. Qualsevol organització social i grup pot disposar, llavors, de les impremtes per als seus diaris, revistes i documents. Cap partit polític, organització social o grup pot, per contra, establir la seva propietat privada sobre els instruments de comunicació social, obrint pas a nova burgesia i bloquejant el lliure accés a ells. El dret de propietat dels mitjans de comunicació es nega a la burgesia per lliurar-lo, mitjançant la propietat socialista, als treballadors, camperols, intel·lectuals, organitzacions, etc.

Els grans monopolis sobre els mitjans de comunicació, la concentració del capital en aquesta branca; la obstaculització de la participació de les masses treballadores en la informació i en la comunicació, no poden ser superats dins del capitalisme. La centralització del capital en poques mans és una conseqüència inevitable del capitalisme, fet pel qual no hi ha sortida als monopolis en cap escenari reformista o socialdemòcrata. No té cap resultat, doncs, atacar als grans monopolis recolzant-se en una suposada preponderància de la petita i mitjana propietat privada i en el «control públic» de part de l’Estat capitalista, per cert— de la gran propietat, com criden sequaços del capital com Pablo Iglesias. La propietat privada, negant ja de per si el lliure accés als mitjans de producció espiritualinformativa, es desenvolupa de forma natural, en major o menor rapidesa segons les condicions, en grans monopolis i concentracions en poques mans. Marx, Engels i Lenin van explicar de forma brillant aquest procés, innegablement comprovat en la vida real-material del capitalisme. Per tant, la única sortida a l’accés immensament limitat de la disposició de la premsa, la única sortida als grans monopolis i a la privació de veu del proletariat en el capitalisme, és el socialisme, és l’abolició de la propietat privada en base de la propietat social de tot el poble dels mitjans i instruments de comunicació i la lliure disposició d’ells. La llibertat de premsa, la llibertat d’informació i de comunicació, només podrà donar-se en un context d’abolició de classes socials, això és en un context d’abolició de la propietat privada, i de propietat social de tot el poble. El classe treballadora actual, les àmplies masses treballadores, no poden ser alliberades del jou de classe sense l’àmplia propietat de tot el poble sobre els instruments de producció material i espiritual; la societat no pot evolucionar cap al comunisme, cap a una societat sense classes socials, cap a l’abundància, sense abolir la totalitat de la propietat privada. Només expropiant i callant la burgesia en l’amplitud del seu domini i de la seva propietat, també a la premsa, pot alliberar-se i donar veu al proletariat.

Com deia Lenin, «els obrers saben també, i els socialistes de tots els països ho han reconegut milions de vegades, que aquesta llibertat [la llibertat de premsa] serà un engany mentre les millors impremtes i grandíssimes reserves de paper es trobin en mans dels capitalistes i metre existeixi el poder del capital sobre la premsa, poder que es manifesta en tot el món amb tanta major claredat, nitidesa i cinisme quant més desenvolupats es troben la democràcia i el règim republicà, com ocorre, per exemple, a Nord-Amèrica. Amb l’objectiu de conquerir la igualtat efectiva i la verdadera democràcia pels treballadors, pels obrers i pels camperols, s’ha de treure primer al capital la possibilitat de contractar a escriptors, comprar les editorials i subornar a la premsa, i per això és necessari derrocar el jou del capital, derrocar als explotadors i aixafar la seva resistència. Els capitalistes sempre han anomenat «llibertat» a la llibertat de lucre pels rics, a la llibertat de morir-se de gana pels obrers. Els capitalistes anomenen llibertat de premsa a la llibertat de suborn de la premsa pels rics, a la llibertat d’utilitzar la riquesa per fabricar i falsejar l’anomenada opinió pública. Els defensors de la «democràcia pura» també es manifesten, de fet, en aquest cas com a defensors del més immund i venal sistema de domini dels rics sobre els mitjans d’il·lustració de les masses i resulten ser mentiders que enganyen al poble i que amb frases boniques, belles i falses fins la medul·la distrauen de la tasca històrica concreta d’alliberar a la premsa de la seva subjugació pel capital. Llibertat i igualtat verdaderes serà l’ordre de coses que estan instaurant els comunistes, i en ell serà impossible enriquir-se a costa d’altres, no hi haurà possibilitat objectiva de sotmetre directa o indirectament la premsa al poder del diner, no hi haurà obstacle perquè cada treballador (o grup de treballadors, sigui quina sigui el seu número) posseeixi i exerceixi el dret igual d’utilitzar les impremtes i el paper, que pertanyeran a tota la societat en el seu conjunt»[2].

Proclamar la lluita incondicional i abnegada, en tots els fronts de la indústria, de l’agricultura, del comerç, de la política, etc., contra la burgesia, en forma de dictadura revolucionària del proletariat, sense lluitar conseqüentment contra la propietat capitalista dels mitjans de producció espiritual-informativa no té sentit i és una ajuda considerable a les opcions contrarevolucionàries de la burgesia. La victòria de la revolució proletària depèn en grandíssima mesura de l’aprofundiment efectiu de la lluita de classe contra la burgesia, contra les seves manifestacions en el Partit, a l’Estat, en la societat, en el Moviment Comunista Internacional, etc. La burgesia, tant per al necessari avanç del socialisme com per a la immediata victòria de la revolució social proletària, ha de ser enterament expropiada i desarmada, tant en el pla productiu, intel·lectual, polític i militar. Es tracta d’una revolució a tot o res en què una classe social, el proletariat, destrueix l’ordre social del domini socio-econòmic d’una altra classe social, la burgesia, per establir un nou ordre social. Deixar espai a la burgesia en l’esfera dels mitjans de comunicació, en el pla intel·lectual, en el mateix partit, significa enfortir seva posició, significa «revertir» la lluita de classes a favor seu, significa fer-li concessions. ¡Què curiós que aquesta és exactament la reivindicació eterna dels elements burgesos en el Partit Comunista i de les classes socials, grups i organitzacions contrarevolucionàries! En la Revolució d’Octubre, els social-revolucionaris van abandonar definitivament el Comitè Militar Revolucionari i la Conferència posterior al II Congrés dels Soviets de Tota Rússia; els bolxevics dissidents —Riazanov, Lozovski, Noguín, Rykov, Miliutin, Teodoróvich, Shliápnikov, Zinoviev, Kamenev, etc.— van abandonar els seus llocs en el Consell de Comissaris del Poble (Sovnarkom) i / o en el Partit, just després que en en el Comitè Executiu Central del Congrés dels Soviets (VTsIK) s’aprovés la resolució revolucionària d’expropiació socialista dels instruments de premsa i de la prohibició de publicació dels partits contrarevolucionaris. Això demostra el vital interès de la burgesia en la qüestió de la premsa per les seves opcions a la Revolució Socialista i en el socialisme.

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.


[1]. Karl Marx i Friedrich Engels, «La ideologia alemanya», 1846; pàg. 21-22, Volum I, Obres Escollides; Edició Progrés, Moscú, 1980.

[2]. V. I. Lenin, «Tesis i informe sobre la democràcia burgesa i la dictadura del proletariat», 4 de març de 1919; https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1910s/internacional/informe.htm

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s