Sobre l’estudi estadístic i sistemàtic del capitalisme

L’escriptor britànic David Harvey, en el seu llibre «L’enigma del capital i les crisis del capitalisme» (2010), explica encertadament que: «el capital és el flux vital que nodreix el cos polític de totes les societats que anomenem capitalistes, arribant a vegades com un degoteig i, d’altres, com una inundació, fins l’últim racó del món habitat. Gràcies a aquest flux adquirim qui vivim sota el capitalisme el nostre pa, així com els nostres habitatges, automòbils, telèfons mòbils, camises, sabates i tots els altres articles necessaris per mantenir la nostra vida diària quotidiana. Mitjançant aquest flux es crea la riquesa que proporciona els molts serveis que ens sostenen, entretenen, eduquen, reanimen o restableixen i, gràcies als impostos sobre ell, augmenten el seu poder els Estats; no només el seu poder militar, sinó també la seva capacitat per mantenint un nivell de vida adequat pels seus ciutadans. Si es veu frenat o, pitjor encara, si s’interromp o bloqueja, ens trobarem amb una crisis del capitalisme en què la vida quotidiana no pot prosseguir de la forma acostumada. Entendre els fluxos de capital, les seves trajectòries canviants i l’estanya lògica del seu comportament és, per tant, crucial per la nostra comprensió de les condicions en què vivim. En els primers temps del capitalisme, economistes polítics de tot tipus es van esforçar per entendre aquests fluxos i va començar a sorgir una apreciació crítica de com funcionava el sistema, però últimament ens hem apartat de la recerca de tal comprensió crítica, i en el seu lloc hem elaborat models matemàtics molt sofisticats, hem analitzat incansablement les dades, hem examinat els fulls de càlculs fins l’últim detall, enterrant sota una muntanya de papers, informes i prediccions qualsevol concepció sistemàtica dels fluxos de capital»[1].

En el capitalisme, la vida de cadascun de nosaltres, emmarcada en la classe social corresponent, depèn del flux sistemàtic i tirànic del capital. La burgesia, per extraure plusvàlua a partir del treball treballadors; el proletariat, per la venta de la seva força de treball. Més concreta i accentuadament, en el cas del proletariat, com deia Friedrich Engels, «la seva prosperitat i la misèria, la seva vida i la mort, la seva simple existència, depenen de la demanda de treball i, per tant, de la mutable situació econòmica, de les incerteses de la competència sense fre»[2]. La lluita de classes en el capitalisme gira entorn els mecanismes del flux del capital, de la seva tirania i de la seva naturalesa. Comprendre, doncs, el funcionament dinàmic del capital és imprescindible. Tenint en compte això, es pot entendre que l’enorme força revolucionària del marxisme i la seva consistència teòrica —conceptes dialècticament lligats— es deuen, precisament, a la profunda comprensió de la naturalesa sistemàtica del capitalisme, és a dir, al detallat estudi de la dinàmica capitalista. Això significa escodrinyar els conceptes, els objectes elementals de tal sistema econòmic: treball, capital, salari, etc., els quals graviten entorn el règim de propietat. Aquesta metodologia d’estudi sistemàtic és quelcom estrany en els economistes burgesos, especialment en les últimes dècades. Lluny queden ja els economistes burgesos, com Smith, Ricardo, etc., que intentaven estudiar i entendre els mecanismes funcionals fonamentals del capitalisme. Si bé, com deia Marx, ho feien a partir de l’examen de conceptes abstractes, això és de categories econòmiques independents sense punt comú en el règim de propietat, tals economistes intentaven estudiar el capitalisme com a tal. De fet, el socialisme científic aprofita certs conceptes presentats per ells —«el socialisme modern, sigui quina sigui la seva tendència, en la mesura que pren com a punt de partida l’economia política burgesa, subscriu quasi sense excepcions la teoria del valor de Ricardo»[3]—. Actualment, però, podria dir-se que, empíricament, l’estadística matemàtica ha substituït l’estudi sistemàtic del capital, de la dinàmica del capitalisme. L’estudi de la naturalesa del capitalisme ha donat pas a la matematització del seu comportament estadístic; no s’entén el capitalisme, sinó que se’l codifica en números, amb totes les conseqüències pertinents. És a dir, la recopilació i estudi de dades ha substituït l’estudi empíric-crític dels mecanismes del flux del capital. De fet, és pràcticament impossible trobar anàlisis acurats i coneguts de tipus sistemàtic d’objectes essencials del funcionament del capitalisme: treball, capital, salari, etc. Un clar exemple: el 2008, amb la caiguda de Lehmann Brothers, la reina Elisabet II del Regne Unit va preguntar a la coneguda London School of Economics sobre el perquè de la situació. La resposta dels economistes, després de varis mesos de debats, fou que havien perdut, que havien incomprès, els «riscos sistemàtics» del capitalisme. Això mostra clarament la pobresa decaient de l’economia política capitalista, en general, i de la predicció de la crisis, en particular.

Per últim, en aquest sentit de l’estudi sistemàtic que permet el marxisme i en relació a la seva naturalesa científica, és complicat però una tasca urgent aplicar els ensenyaments i explicacions bàsiques del funcionament del capitalisme (Ricardo, Marx, Engels, etc.), en general, i de l’imperialisme (Lenin, Stalin, etc.), en concret, a la situació actual i concreta dels països imperialistes, on predomina el sector terciari com a conseqüència de la deslocalització de la producció, on sorgeix l’aristocràcia obrera com un important destacament d’influència burgesa en el moviment obrer, etc. Això, és a dir, l’anàlisi des de la teoria marxista del desenvolupament objectiu, és essencial per traçar la línia política general del Partit Comunista i, per tant, per elaborar també la seva estratègia —que ha de tenir en compte l’anàlisi crítica dels moviments revolucionaris anteriors—, etc.

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.


[1]. David Harvey, «L’enigma del capital i les crisis del capitalisme», 2010; pàg. 5; Ediciones Akal, Madrid, 2012; http://es.scribd.com/doc/119029836/David-Harvey-El-enigma-del-capital-y-las-crisis-del-capitalismo

[2]. Friedrich Engels, «Principis del comunisme», 1847; https://www.marxists.org/espanol/m-e/1840s/47-princi.htm

[3]. Friedrich Engels, «Prefaci a la primera edició alemanya de «Misèria de la Filosofia»», 1884; https://www.marxists.org/espanol/m-e/1847/miseria/


Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s