[Pendent de revisió i ampliació] Sobre la transició del socialisme al comunisme i el tracte de les contradiccions en el socialisme

En el Balanç de l’últim Cicle Revolucionari, iniciat en la Revolució d’Octubre, s’han d’analitzar de forma crítica i creadora les experiències revolucionàries per sintetitzar-les en la teoria revolucionària, de forma que aquesta pugui partir d’un punt més alt. La teoria revolucionària, que no només especula sobre la interpretació teòrica del món sinó que serveix per a la seva transformació, no és preexistent a la pràctica, sinó que s’enriqueix amb ella, es desenvolupa d’acord a les conclusions que la pràctica pot oferir i, per tant, a base de cicles en ascensió, eleva i poleix el seu contingut. Això ho expressa molt bé Mao Tse-Tung: «practicar, conèixer, practicar una altra vegada i conèixer de nou. Aquesta forma es repeteix en infinits cicles i, amb cada cicle, el contingut de la pràctica i del coneixement s’eleva a un nivell més alt. Aquesta és, en el seu conjunt, la teoria materialista dialèctica del coneixement, i aquesta és la teoria materialista dialèctica de la unitat entre el saber i el fer»[1].

Per tant, actualment, en la tasca principal dels i les comunistes de reconstituir el comunisme en el seu lloc de teoria d’avantguarda —reconstitució ideològica— i el Partit Comunista —reconstitució política—, recollint la síntesis teòrica de les experiències passades, no només s’han de valorar els encerts i les aportacions a la causa proletària mundial, sinó que també s’han d’extraure coneixements útils i aplicables dels seus errors i limitacions. En aquest cas, aquí s’analitzaran les limitacions que l’ortodòxia soviètica, el principal corrent teòric-pràctic del passat Cicle, va oferir sobre el transcurs del socialisme cap al comunisme, és a dir, sobre el conjunt de premisses o pilars que caracteritzen la transició del socialisme al comunisme —o de la primera etapa del comunisme a la segona—. Aquestes limitacions s’emmarquen en un economicisme de tipus mecanicista, heretat en part de la tradició de la II Internacional. (Pot pensar-se que la transició del socialisme al comunisme és un tema llunyà, però segons la concepció que es tingui sobre ella el desenvolupament del socialisme des dels seus inicis pot prendre diferents formes, com es veurà posteriorment).

El punt clau de la qüestió gira entorn la relació existent entre el desenvolupament ulterior o «infinit», com deia Friedrich Engels, de les forces productives i la resolució definitiva de la divisió del treball i de les contradiccions entre el treball manual i el treball intel·lectual, entre el camp i la ciutat, etc., per assolir el comunisme. Ben és sabut que, per assolir el comunisme en la seva etapa final, cal eliminar els antagonismes en la societat i la divisió social del treball; que, en les contradiccions antagòniques i relacions capitalistes en tots els àmbits que es reprodueixen al llarg de la fase socialista de transició entre el capitalisme i el comunisme, hi nien les opcions materials de restauració capitalista i hi ha obstacles pel ple desenvolupament comunista. Però, ¿és el desenvolupament ulterior de les forces productives amb la propietat socialista la clau per culminar la lluita de classes i passar al comunisme, resolent així per ell mateix les contradiccions socials, o és la resolució de tals contradiccions —lluita revolucionària de classes— la premissa essencial pel desenvolupament ulterior de les forces productives en l’abundància per assolir el comunisme? ¿Es pot assolir el comunisme amb un desenvolupament màxim de les forces productives que resol les contradiccions socials, o s’han de resoldre les contradiccions socials per poder, precisament, desenvolupar les forces productives al màxim per assolir el comunisme?

Karl Marx, en la seva magnífica «Crítica al Programa de Gotha», l’any 1875, explicava el següent: «en una fase superior de la societat comunista, quan hagi desaparegut la subordinació esclavitzadora dels individus a la divisió del treball, i amb ella, el contrast entre el treball intel·lectual i el treball manual; quan el treball no sigui solament un mitjà de vida, sinó la primera necessitat vital; quan, amb el desenvolupament dels individus en tots els seus aspectes, creixin també les forces productives i corrin a xorro ple els deus de la riquesa col·lectiva, només llavors es podrà ultrapassar totalment l’estret horitzó del dret burgès i la societat podrà escriure a les seves banderes: de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats!»[2].

10001573_795018983859672_1711219918_nEn altres paraules, per tal que les forces productives puguin oferir una plena abundància i riquesa a la societat, per tal que es puguin desenvolupar en un alt grau, cal haver suprimit la divisió social del treball i que els individus puguin desenvolupar, conseqüentment, tot el seu potencial concret. Cal resoldre les contradiccions antagòniques socials —entre treball manual i treball intel·lectual, entre camp i ciutat, etc.—, que segueixen reproduint-se vivament en el socialisme en tant fase històrica de lluita entre capitalisme i comunisme, per tal que pugui assolir-se la plena socialització del procés productiu. Sense haver resolt tots els antagonismes en la societat, des de les classes fins a les contradiccions en àmbits concrets que emanen de la seva lluita, la societat no pot assolir l’etapa comunista, no pot desplegar en alt grau les forces productives i l’abundància. En certa analogia amb la història, mantenint les distàncies, així com la burgesia revolucionària hagué d’intensificar la seva lluita per destruir les reproduccions feudals i semi-feudals que obstaculitzaven el desenvolupament de les forces productives en base de la propietat privada dels mitjans de producció, el proletariat revolucionari haurà d’intensificar la seva lluita conscient de classe, la seva lluita de masses, contra les reproduccions capitalistes al llarg del socialisme per poder avançar cap al comunisme.

Però, l’ortodòxia soviètica enfocava la qüestió des d’un punt diferent. Entenia que el propi desenvolupament de les forces productives afermat en la propietat socialista resoldria per si mateix tals antagonismes o contradiccions. És a dir, veia en el desenvolupament ulterior de les forces productives la força per aprofundir el socialisme i poder transitar cap al comunisme, resolent pel camí els obstacles que restaven, és a dir, les contradiccions antagòniques en la societat. La planificació socialista, en el seu transcurs històric, engendraria una societat nova, una societat comunista, resolent en si i per si mateixa les contradiccions antagòniques i fonamentals en la societat socialista, al marge de la lluita dialèctico-conscient de classes. S’identificava l’ofensiva contra la propietat privada (contra els kulaks) com una ofensiva «total» i en «tots els àmbits» contra el capitalisme i en favor del socialisme. És a dir, s’identificava l’abolició juridíco-formal de la propietat privada com un pas «definitiu» pel socialisme, ometent tot el conjunt de relacions capitalistes i contradiccions antagòniques de classe que es reprodueixen en la fase de transició socialista en què el proletariat revolucionari ha de desenvolupar una intensa lluita conscient de masses. Així, per exemple, ja l’any 1924, Iósif Stalin comentava que «[espero] que una indústria altament desenvolupada i l’economia col·lectiva en el camp fonin definitivament als proletaris i als treballadors de la terra en un únic exèrcit socialista»[3], entenent, per tant, que havent instaurat la propietat socialista i desenvolupant les forces productives, l’oposició entre ciutat i camp, entre treballadors industrials i treballadors agrícoles, desapareixeria per fondre aquests en un «únic exèrcit socialista»; el desenvolupament socialista de les forces productives en el socialisme resoldria per si sol, per si mateix, els antagonismes socials de tipus capitalista que segueixen reproduint-se. Dotze anys més tard, el 1936, en els debats per la nova Constitució de la URSS, esmentant els canvis en la societat que havien provocat la industrialització i la col·lectivització socialista, el mateix Stalin explicava que «[aquests canvis] evidencien, en primer lloc, que les línies divisòries entre la classe obrera i els camperols, així com entre aquestes classes i els intel·lectuals, s’estan esborrant, i que està desapareixent el vell exclusivisme de classe. Això significa que la distància entre aquests dos grups socials s’escurça cada vegada més. Evidencien, en segon lloc, que les contradiccions entre aquests grups socials desapareixen, s’esborren. Evidencien, per últim, que desapareixen i s’esborren, igualment, les seves contradiccions polítiques»[4]. Setze anys després, el 1952, en la seva coneguda obra «Problemes econòmics del socialisme a la URSS», Stalin tornava a repetir la mateixa explicació. Sobre l’oposició entre el camp i la ciutat, deia que «és indubtable que amb la destrucció del capitalisme i del sistema d’explotació, amb l’enfortiment del règim socialista, en el nostre país havia de desaparèixer també l’oposició d’interessos entre la ciutat i el camp, entre la indústria i l’agricultura. Així ha ocorregut, precisament»[5]. En referència a la contradicció entre treball manual i treball intel·lectual, comentava que «es comprèn que, en ser destruïts el capitalisme i el sistema d’explotació, ha de desaparèixer també l’oposició d’interessos entre el treball manual i el treball intel·lectual. I en el nostre actual règim socialista ha desaparegut, efectivament. Ara els homes dedicats al treball manual i el personal dirigent no són enemics, sinó camarades i amics, membres d’una mateixa comunitat de producció, interessats vitalment en la prosperitat i en el millorament de la producció. De la vella enemistat no queda ni rastre»[6]; assenyalava que només restaven «certes diferències». F. Konstantinov, destacat membre de l’Acadèmia de Ciències de la URSS, explicava també que tals contradiccions antagòniques ja no existien en el socialisme —partint també de la concepció segons la qual la propietat socialista i el desenvolupament de les forces productives sota ella ja resolen tals contradiccions—, sinó «diferències essencials»: «sota el socialisme, que constitueix la primera fase del comunisme, no existeix ja contraposició entre la ciutat i el camp, entre el treball físic i l’intel·lectual, ja que no hi ha explotació de l’home per l’home; malgrat això, encara hi ha una diferència essencial entre ells, fet que té la seva explicació en el fet que, a la societat soviètica, existeixen encara diferències entre la classe obrera i els camperols i també entre aquestes classes i els intel·lectuals»[7].

Com es pot veure, es presenta el final o la resolució, o el camí segur pel seu final o resolució, de les contradiccions amb la instauració de la propietat socialista-estatal i els processos de industrialització i col·lectivització agrària. No s’identifica a aquestes com un aspecte dialèctic de la lluita de classes reproduïda en el socialisme que cal desenvolupar político-conscientment per aprofundir en el socialisme. Anant més enllà, Stalin comenta inclús que les contradiccions «s’estan esborrant» (any 1936) i que «han desaparegut» (any 1952); només resten algunes diferències. Però, com se sap, precisament a partir d’aquestes contradiccions, de l’oposició entre treball manual i treball intel·lectual, de la divisió social del treball, etc., que aparentment estaven ja aniquilades —però que, com assenyalava Marx, no s’extingeixen per si soles pel desenvolupament socialista en la primera etapa comunista—, la línia reaccionària del Partit Bolxevic pogué impulsar la burgesia burocràtica que lideraria la restauració capitalista.

Aquesta concepció economicista, en què les contradiccions poden resoldre’s de forma mecànica amb el desenvolupament socialista de les forces productives, amb la planificació socialista, i al marge de l’acció conscient de la lluita de classe revolucionària del proletariat, té les seves arrels en la identificació automàtica de la propietat jurídica socialista dels mitjans de producció amb la socialització dels mitjans productius i la producció, amb les relacions socials de producció enquadrades. La propietat socialista no equival per si mateixa a la capacitat de plena socialització i proliferació dels mitjans de producció, sinó que s’han de resoldre les contradiccions socials romanents de la liquidació de la propietat privada per poder assolir les efectives i plenes socialització i proliferació. Si les contradiccions en la societat socialista i la divisió social del treball obstaculitzen el pas al comunisme i el desenvolupament ulterior de les forces productives, no pot ésser que la solució sigui precisament el desenvolupament ulterior de les forces productives; és impossible! Per tant, aquestes contradiccions no poden resoldre’s únicament amb el propi desenvolupament de les forces productives en base de la propietat socialista, sinó mitjançant l’activitat revolucionària-conscient de classe del proletariat contra elles. És clar que la propietat socialista és la base necessària per la socialització dels mitjans de producció, però els obstacles que impedeixen tal socialització no poden ser resolts pel simple desenvolupament de les forces productives; aquest desenvolupament no està per sobre de els contradiccions classistes de la societat, sinó lligat i coaccionat per elles. Al llarg de la història, a cert desenvolupament de les forces productives correspon un estat concret de la lluita de classe que, fins que no es resol mitjançant el constant xoc dialèctic, no permet el posterior desenvolupament de tals forces. En altres paraules, l’obstaculització del desenvolupament de les forces productives per unes relacions socials de producció es resol mitjançant la superació de tals relacions; igualment, el desenvolupament ulterior del desenvolupament de les forces productives requereix la resolució de les contradiccions socials existents al llarg del socialisme per l’acció de masses en la lluita de classes. No és a la inversa.

Si es profunditza més en la concepció de l’ortodòxia soviètica, es pot veure més clarament el mecanicisme aquí mencionat. En la mateixa obra «Problemes econòmics del socialisme a la URSS», Stalin postula tres condicions pel pas del socialisme al comunisme: 1) augment de la producció social (desenvolupament de les forces productives), pel que es necessita: 2) pas de la propietat col·lectiva kóljosiana a propietat de tot el poble, i; 3) augment de l’educació física i cultural del poble. Per tant, tornant a les bases de l’economicisme abans mencionat, és el desenvolupament productiu —que requereix la constitució total i efectiva de la propietat social de tot el poble sobre els mitjans de producció i recursos naturals— i l’elevació del nivell cultural del poble el que podrà posar final a les contradiccions socials, desplaçant també la divisió del treball, per assolir el comunisme. Però, com s’ha vist anteriorment i com deia Marx, tals contradiccions, sobre les quals s’aferma encara la divisió social del treball, s’han de resoldre per tal que les forces productives puguin desenvolupar-se en altíssim grau i els individus puguin desplegar el seu potencial, per assolir definitivament l’abundància i el comunisme. Per tant, per assolir el comunisme és necessari, a part de la propietat social de tot el poble i l’elevació del nivell cultural, el combat conscient i primari de classe contra els antagonismes socials existents al llarg del socialisme; no s’ha d’abandonar la seva superació a un suposat dinamisme mecànic del socialisme, perquè precisament el desenvolupament socialista es frena per tals antagonismes. En definitiva, com deia Mao Tse-Tung, cal una premissa ideològica-política.

1379546_520457584698589_43910073_n¿En què consisteix aquesta premissa? En l’activitat revolucionària de masses amb la qual s’ataquen les bases i les formes de les contradiccions antagòniques i relacions capitalistes en la societat i s’enforteix la línia proletària (pol revolucionari) contra la línia capitalista (pol reaccionari); en la lluita proletària revolucionària de classe políticio-conscient contra les formes capitalistes. Per tal d’eliminar la divisió social del treball i assolir el comunisme no és suficient que les masses elevin el seu nivell político-cultural, com esmenta Stalin i com la URSS treballà intensament, i que es desenvolupin les forces productives, ja que precisament la divisió del treball i els antagonismes en el socialisme són obstacles per a un alt grau d’aquestes premisses, sinó que cal incorporar a les masses a una lluita revolucionària i conscient contra les contradiccions que existeixen al llarg del socialisme, contra els aspectes de la superestructura que dificulten el desenvolupament de la base socialista i contra les relacions en aquesta que la frenen. Només la constant lluita de classe proletària en forma d’activitat conscient de masses en tots els fronts, contra el burocratisme, per la mobilització i mescla entre el camp i la ciutat, contra les formes culturals capitalistes, etc., pot posar final o contribuir a posar final a les contradiccions i relacions socials que obstaculitzen o frenen el pas al comunisme. En conclusió, tenint en compte que s’han de resoldre les contradiccions en la societat socialista pel desenvolupament ulterior de les forces productives i el comunisme, i no a la inversa, és la lluita político-ideològica de masses en base de la línia proletària i de la propietat socialista el mitjà segons el qual es poden esborrar les contradiccions i relacions capitalistes i la divisió social del treball restant. Per tal que aquesta lluita massiva pugui donar-se, és vital que el Partit Comunista pertinent estigui constituït com a Partit de Nou Tipus, és a dir, com a fusió objectiva del socialisme científic amb les masses per mitjà de vincles i esglaons orgànics intermedis; cal que les masses i el Partit puguin actuar com un cos únic i indissoluble, articulat i desenvolupat. Si no, si el Partit no té vincles orgànics amb les masses, si és una simple avantguarda política, l’acció massiva amb objectius concrets és dificultosa.

Aquesta lluita político-ideològica de masses no és un acte únic, sinó una successió d’actes al llarg del socialisme, una successió de Revolucions Culturals que impulsa conscientment el socialisme cap al comunisme. Així explicava correctament el Partit Comunista de Xina la necessitat de Revolucions Culturals: «tot i ser derrotada, la burgesia encara intenta utilitzar les velles idees, cultura, hàbits i costums de les classes explotadores per corrompre a les masses i conquerir la ment del poble en el seu esforç per restaurar el seu poder. El proletariat ha de fer exactament el contrari: ha de propinar cops despietats i frontals a tots els desafiaments de la burgesia en el domini ideològic i canviar la fisonomia espiritual de tota la societat utilitzant les seves pròpies idees, cultura, hàbits i costums. El nostre objectiu actual és aixafar, mitjançant la lluita, als que ocupen llocs dirigents i segueixen el camí capitalista, criticar i repudiar la ideologia de la burgesia i de les altres classes explotadores, i transformar l’educació, la literatura i l’art i els altres dominis de la superestructura que no corresponen a la base econòmica del socialisme, amb l’objectiu de facilitar la consolidació i el desenvolupament del sistema socialista»[8].

De tot això es pot desprendre fàcilment la diferent forma amb que s’afronta la construcció socialista. Per exemple, a la URSS, l’elevació cultural i política de les masses, fomentada especialment a partir del Primer Pla Quinquennal per no haver de dependre de tècnics capitalistes estrangers i per millorar la vida interna del Partit, no va traduir-se en l’activitat revolucionària de masses per atacar els fonaments i les formes de l’oposició entre treball manual i intel·lectual, de la divisió del treball, etc. Es va donar un punt base per tal activitat revolucionària, com és l’alta educació de les masses, però en no avançar-se cap a tal mètode, les estructures bàsiques de la societat sobre les quals s’afermaven les contradiccions van romandre ben arrelades; les conseqüències pertinents sobre el desenvolupament socialista i la lluita de línies en el Partit en favor del bloc burocràtic (Nomenklatura) van acabar mostrant-se definitivament. En canvi, a Xina, en impulsar la Revolució Cultural entre 1966 i 1976, van poder posar-se contra les cordes aspectes burocràtics i arbitraris de l’oposició entre treball intel·lectual i treball manual, i de la divisió del treball en general, amb la crítica oberta dels dirigents administratius, la seva rotació i revocació efectives i la formació dels «grups de triple unió»[9]; aspectes d’oposició entre el camp i la ciutat amb grups de treball intercanviables entre camp i ciutats, grans mobilitzacions, etc. La derrota en aquest procés, en part deguda als mètodes emprats, va facilitar un impuls pràcticament definitiu de la línia reaccionària; la victòria hauria suposat un grandíssim avenç en la societat socialista i un gran impuls per la línia proletària.

Per acabar, seria adequat explicar la influència del llegat de la II Internacional en aquesta limitació de l’ortodòxia soviètica i, per consegüent, a la majoria de tendències del Cicle d’Octubre. Si bé els bolxevics van realitzar ferotges i encertades crítiques marxistes a les concepcions economicistes de la II Internacional, a la seva «teoria de les forces productives», superant el seu reformisme i xovinisme, la directa influència ideològica de la lluita de dues línies no podia deixar d’exercir una immensa pressió que, en menor o major grau, els bolxevics arrastrarien; i, d’ells, gran part del Moviment Comunista Internacional[10]. En concret, els bolxevics van poder combatre victoriosament la tesis de la Kautsky segons la qual la revolució socialista havia d’esperar a un cert estadi del desenvolupament de les forces productives, a un cert grau del desenvolupament del proletariat com a classe majoritària en el país[11], argumentant que el proletariat pot desenvolupar la seva activitat revolucionària de classe entorn a una bona organització i a uns principis polítics ferms i, si és necessari, amb aliances amb altres sectors de la societat. Però, col·lateralment, l’ortodòxia soviètica arrastrà la concepció segons la qual el pas al comunisme depèn d’un alt i, per tant, concret, desenvolupament de les forces productives, deixant al marge la capacitat i necessitat de la lluita de classe revolucionària per eliminar els antagonismes socials i la divisió del treball, aspectes que obstaculitzen precisament l’alt desenvolupament de les forces productives. El menyspreu per la capacitat i importància de l’activitat conscient-revolucionària a favor del mecanicisme del desenvolupament objectiu –influència positivista– és el denominador comú d’ambdues limitacions o errors.

Des del Balanç del Cicle d’Octubre és important recollir, entendre i superar els errors i limitacions de la teoria revolucionària en les diferents situacions materials i moviments revolucionaris, per així poder situar-la en un punt més alt.

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.


Notes

[1]. Mao Tse-Tung, «Sobre la pràctica», juliol de 1937; Obres Escollides, Volum I, pàg. 158-159; Edició Llengües Estrangeres, Pequín, 1972; http://www.marx2mao.com/M2M%28SP%29/Mao%28SP%29/OP37s.html

[2]. Karl Marx, «Crítica del Programa de Gotha», maig de 1875; pàg. 5-6, Obres Escollides de Marx & Engels, Volum III; Edició Progreso, Moscou, 1980; https://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/gotha/gotha.htm

[3]. Iósif Stalin, «Anotació al llibre roig de la fàbrica Dinamo», 7 de novembre de 1924; pàg. 110, Obres Escollides, Volum VI; Edició Llengües estrangeres, Moscou, 1953.

[4]. Iósif Stalin, «Sobre el projecte de Constitució de la URSS», 25 de novembre de 1936; http://www.marx2mao.com/M2M%28SP%29/Stalin%28SP%29/SC36s.html#s1

[5]. Iósif Stalin, «Problemes econòmics del socialisme a la URSS», febrer de 1952; pàg. 83, Volum XV, Obres; Edició Llengües Estrangeres, Moscou, 1953; http://www.old.cjc.es/wp-content/uploads/2009/08/problemas-economicos-del-socialismo-en-la-urss-stalin.pdf

[6]. Iósif Stalin, «Problemes econòmics del socialisme a la URSS», febrer de 1952; pàg. 83, Volum XV, Obres; Edició Llengües Estrangeres, Moscou, 1953; http://www.old.cjc.es/wp-content/uploads/2009/08/problemas-economicos-del-socialismo-en-la-urss-stalin.pdf

[7]. F. V. Konstantinov, «El materialisme històric», 1951; pàg. 156-157, Capítol V; Editorial Gribaljo, Mèxic, 1957; http://historiaycritica.files.wordpress.com/2012/11/mh.pdf

[8]. Comitè Central del Partit Comunista de Xina, «Decisió del Comitè Central del Partit Comunista de Xina sobre la Gran Revolució Cultural Proletària», 8 d’agost de 1966; pàg. 1-2; http://pensaryhacer.files.wordpress.com/2008/12/documento_de_los_16_puntos.pdf

[9]. «Els grups de «triple unió» [són] grups encarregats de les qüestions tècniques i constituïts per obrers, tècnics i membres del Partit Comunista. Segons la fórmula consagrada a Xina, els obrers constitueixen l’esquelet d’aquests grups; això equival a dir que ells són la seva força principal. Els grups de «triple unió» tenen a càrrec seu la transformació tècnica de les fàbriques, la renovació tècnica, les innovacions i els canvis en la reglamentació tècnica i la lluita contra els «reglaments irracionals». Aquests «reglaments irracionals» només deixaven als enginyers i tècnics el privilegi de transformar les màquines. Gràcies a la formació dels grups de «triple unió», però també a l’educació política i ideològica i a la participació dels enginyers i tècnics en el treball manual, la separació entre enginyers i tècnics, per una part, i obrers, per l’altra, tendeix a esborrar-se tant com la dominació dels primers sobre els segons. Aquest moviment està reforçat per la profunda transformació del sistema d’ensenyament. (Falta molt per completar aquesta transformació. La tasca és molt complexa i exigeix temps i moltes experimentacions; tampoc estan resolts nombrosos problemes)» (Charles Bettelheim, «Revolució Cultural i organització industrial a Xina», 1973; pàg. 94-95, Capítol III; Segona Edició en castellà, Siglo XX de España Editores, juny de 1976, Espanya).

[10]. Una molt i més directa influència de les tesis economicistes de la II Internacional fou la que van rebre o practicar Trotski, defensant una revolució internacional com a premissa pel socialisme a la URSS en tant el seu endarreriment, o el zinovievista Sokólnikov, defensant que la URSS només podia desenvolupar-se com a potència agrícola a causa del seu estat del desenvolupament de les forces productives.

[11]. Aquesta teoria, la «teoria de les forces productives», va ser utilitzada per Kautsky i els socialdemòcrates de tots els països per justificar i defensar la burgesia imperialista en la Gran Guerra en tant que, donat «l’insuficient» desenvolupament de les forces productives en molts països, era inevitable parar tal guerra imperialista amb revolucions socialistes o guerres revolucionàries. És a dir, donat el desenvolupament de les forces productives, res es podia fer.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s