Sobre les classes socials a la societat xinesa semicolonial i la revolució democràtica-nacional

A continuació, s’adjunta un fragment del text «Anàlisis de les classes de la societat xinesa» de Mao Tse-Tung, escrit el març de 1920. Ja des dels inicis del Partit Comunista de Xina l’any 1921, o des del desenvolupament de l’avantguarda ideològica els anys anteriors, la lluita de línies va reproduir-se intensament. La línia reaccionària es podia classificar en dos tipus: oportunisme de dreta, liderat per Chen Duxiu —antic reconegut decà de la Universitat de Pequín, un dels introductors del marxisme a Xina i dels fundadors del Partit Comunista del país— i que propugnava una plena aliança amb el Kuomintang menyspreant la pagesia, i l’oportunisme d’esquerra, liderat per Chang Kuo-tao i que es centrava únicament en el moviment obrer-industrial, menyspreant la gran força de la pagesia. En la lluita contra la línia reaccionària, contra aquests oportunismes, amb l’objectiu d’aclarir l’anàlisis marxista de la lluita de classes a Xina en aquells moments, Mao Tse-Tung va escriure «Anàlisis de les classes de la societat xinesa».

En aquest text, Mao ofereix una explicació esquemàtica i entenedora de la configuració classista de la Xina semicolonial i sotmesa a l’imperialisme de les primeres dècades del segle XX, relacionant-la amb els interessos del proletariat en la Revolució Xinesa. Divideix la societat xinesa en cinc grups —vinculats tots ells a les classes socials genèriques de la burgesia i el proletariat—, a saber: 1) els terratinents i la burgesia compradora; 2) la burgesia mitjana o nacional; 3) la petita burgesia; 4) el semiproletariat, i; 5) el proletariat. De cadascun d’aquests grups de classe, Mao ofereix una explicació detallada i específica, subdividint-los en vàries capes segons la seva situació econòmica. Al mateix temps, vincula la seva naturalesa de classe amb el transcurs de l’etapa democràtica-nacional de la Revolució Xinesa i els interessos del proletariat en ella; el proletariat, el semiproletariat, la petita burgesia i certs sectors de la burgesia nacional, amb el proletariat com a força dirigent en estreta aliança amb la pagesia pobra, constitueixen la força revolucionària contra les formes feudals i semifeudals i contra l’imperialisme. Mao incideix en el caràcter contradictori i vacil·lant, entre la revolució i la contrarevolució, de la burgesia mitjana o nacional en l’etapa revolucionària particular —com es mostrà en la lluita i discussions entre l’ala esquerra i l’ala dreta del Kuomintang i, de forma definitiva, l’any 1927—, assegurant que el Partit Comunista de Xina cal mantenir-se sempre alerta i vigilant en el tracte amb ella. Cal recordar, per no tergiversar o entendre malament les paraules de Mao, que la Revolució Xinesa en els anys 20 es trobava en la seva primera etapa de lluita democràtica-nacional, amb l’expulsió dels tentacles imperialistes i la reforma agrària com a grans objectius. Com deia Mao, «el contingut de la revolució democràtica xinesa, segons les directrius de la Internacional Comunista i del Comitè Central del nostre partit, consisteix en derrocar la dominació a Xina de l’imperialisme i dels seus instruments, els cabdills militars, per culminar la revolució nacional, i en realitzar la revolució agrària per eliminar l’explotació feudal dels camperols per la classe terratinent. […]. Aquesta revolució només pot ser duta a terme sota la direcció del proletariat»[1]; i, en paraules de Iósif Stalin, «la Revolució Xinesa, sent una revolució democràtica-burgesa, és, al mateix temps, una revolució per l’alliberament nacional, enfocada contra el domini de l’imperialisme estranger a Xina»[2].


Anàlisis de les classes de la societat xinesa

Mao Tse-Tung

Març de 1920

index

Quina és la situació de cadascuna de les classes socials de la societat xinesa?

La classe terratinent i la burgesia compradora. A Xina, país semicolonial i econòmicament endarrerit, la classe terratinent i la burgesia compradora són verdaders apèndixs de la burgesia internacional, i la seva existència i desenvolupament depenen de l’imperialisme. Aquestes classes representen les relacions de producció més endarrerides i reaccionàries de Xina i impedeixen el desenvolupament de les forces productives del país. La seva existència és absolutament incompatible amb els objectius de la Revolució Xinesa. En particular, la classe dels grans terratinents i la gran burgesia compradora es col·loca sempre del costat de l’imperialisme i constitueixen un grup extremadament contrarevolucionari. Els seus representants polítics són els estatistes[3] i l’ala dreta del Kuomintang.

La burgesia mitjana. Aquesta classe representa les relacions de producció capitalistes a la ciutat i al camp de Xina. La burgesia mitjana, per la qual entenem principalment la burgesia nacional, té una actitud contradictòria cap a la Revolució Xina: sent la necessitat de la revolució i afavoreix el moviment revolucionari contra l’imperialisme i els cabdills militars quan sofreix els cops del capital estranger i l’opressió dels cabdills militars, però desconfia de la revolució quan sent que, amb la valent i impetuosa participació del proletariat del país i l’actiu recolzament del proletariat internacional, la revolució amenaça la seva esperança d’assolir la condició de gran burgesia. En el pla polític aspira a establir un Estat dominant per una única classe: la burgesia nacional [ella]. Un que diu ser «verdader deixeble» de Tai Chi-tao[4] va declarar al Chen Pao de Pequín[5]: «aixequeu el braç esquerra per aixafar als imperialistes i el dret per aixafar als comunistes». Aquestes paraules expressen el dilema i el temor de la burgesia nacional. Aquesta classe s’oposa a que el Kuomintang s’aliï amb Rússia i admeti en ell a comunistes i elements d’esquerra. Però, el seu intent d’establir un Estat dominat per la burgesia nacional és absolutament irrealitzable, a causa que l’actual situació mundial es caracteritza pel fet que les dues grans forces, la revolució i la contrarevolució, s’enfronten en la lluita final. Cadascuna d’elles ha aixecat una gran bandera: una és la bandera roja de la revolució, que enarbora la III Internacional, cridant a unir-se al seu voltant a totes les classes oprimides del món; l’altra és la bandera blanca de la contrarevolució, que enarbora la Societat de Nacions, cridant a unir-se al seu voltant a tots els contrarevolucionaris de la Terra. Inevitablement, es produirà aviat una divisió dins de les classes intermèdies: alguns sectors s’inclinaran cap a l’esquerra per unir-se a la revolució i, altres sectors, cap a la dreta per sumar-se a la contrarevolució. Per a aquestes classe no hi ha cap possibilitat de romandre «independents». Per això, la idea concebuda per la burgesia mitjana xinesa d’una revolució «independent» en què aquesta classe duu a terme el paper principal, no és més que una il·lusió.

La petita burgesia. A ella pertanyen els camperols propietaris, els artesans propietaris de tallers, les capes inferiors de la intel·lectualitat —estudiants, mestres d’educació primària i secundària, funcionaris subalterns, oficinistes, etc.— i els petits comerciants. Tant pel seu nombre com per la seva naturalesa de classe, la petita burgesia mereix una seriosa atenció. Els camperols propietaris i els artesans propietaris de tallers es dediquen a la producció a petita escala. Tot i que les diferents capes de la petita burgesia tenen totes la condició econòmica pròpia d’aquesta classe, es divideixen en tres sectors. El primer sector se compren als que disposen d’algun excedent en diner o en gra, és a dir, aquells que pel seu treball manual o intel·lectual reben cada any ingressos superiors a les seves despeses de manutenció. Mogudes pel vehement desig d’enriquir-se, si bé no es fan il·lusions d’amassar grans fortunes, anhelen invariablement escalar a la posició de la burgesia mitjana o nacional. Quan veuen el respectuós tracte que reben els petits rics, la boca se’ls fa aigua. Són gent de poc caràcter, temen a les autoritats i senten també cert temor per la revolució. Per la seva condició econòmica tan propera a la de la burgesia mitjana, donen molt crèdit a la propaganda d’aquesta i desconfien de la revolució. Aquest sector és una minoria dins de la petita burgesia i constitueix la seva ala dreta. El segon sector està compost dels que fonamentalment es mantenen amb els seus propis mitjans econòmics. Són molt diferents dels integrants del primer sector. També desitgen enriquir-se, però difícilment ho aconsegueixen. A més, al llarg dels últims anys, víctimes de l’opressió i explotació de l’imperialisme, dels cabdills militars, dels terratinents feudals i de la gran burgesia compradora, han arribat a sentir que el món ja no és el que era. S’adonen que, treballant com abans, no poden assegurar la seva subsistència. Per guanyar-se la vida, han de prolongar la seva jornada de treball, aixecant-se més aviat i anant a dormir més tard, i redoblar la seva cura en el treball. Es tornen, llavors, un tant insultants i qualifiquen els estrangers de «dimonis estrangers», els cabdills militars de «generals bandits» i als dèspotes locals i shenshi malvats[6] de «rics sense ànima». En quant al moviment contra els imperialistes i els cabdills militars, només dubten del seu èxit (perquè els estrangers i els cabdills militars els semblen molt poderosos) i indecisos de participar en ell, prefereixen mantenir-se neutrals, però de cap forma s’oposen a la revolució [nota: constitueixen el sector intermedi de la petita burgesia]. Aquest sector és molt nombrós i representa aproximadament la meitat de la petita burgesia. El tercer sector inclou a aquells el nivell de vida dels quals va en descens. Molts d’ells, pertanyents a famílies adinerades, estan passant gradualment d’una situació en què difícilment aconsegueixen mantenir-se a una vida més i més precària. En fer el balanç de final d’any, exclamen aterrats: «Com?! Un nou dèficit!». Ja que han viscut dies millors i que la seva situació s’agreuja any rere any, els seus deutes creixen i la seva existència es fa cada vegada més miserable, «el simple fet de pensar en el seu futur els dóna calfreds». Aquesta gent sofreix intensa pena a causa del fort contrast que existeix entre la seva vida passada i l’actual. Ocupen un lloc bastant important en el moviment revolucionari, ja que constitueixen una massa nombrosa i representen l’ala esquerra de la petita burgesia. En temps normals, aquests tres sectors de la petita burgesia difereixen en la seva actitud envers la revolució. Però, en temps de guerra, és a dir, quan la revolució està en ascens i es veu l’aurora de la victòria, s’uneixen a la revolució no només l’ala esquerra, sinó també el sector intermedi de la petita burgesia i fins i tot elements de la seva ala dreta es veuen obligats a seguir el corrent de la revolució, arrastrats per la gran marea revolucionària del proletariat i de l’ala esquerra de la petita burgesia. Per l’experiència del Moviment del 30 de Maig de 1925[7] i del moviment camperol en diferents indrets podem veure que aquesta afirmació és correcta.

El semiproletariat. El que anomenem semiproletariat inclou cinc categories: 1) l’aclaparadora majoria dels camperols semipropietaris (camperols empobrits que treballen, per una part, la seva pròpia terra i, per altra part, terra prestada); 2) els camperols pobres; 3) els petits artesans; 4) els dependents de comerç; 5) els venedors ambulants. L’aclaparadora majoria dels camperols semipropietaris i els camperols pobres constitueixen una immensa part de les masses rurals. El problema camperol és essencialment el seu problema. Els camperols semipropietaris, els camperols pobres i els petits artesans es dediquen a la producció en una escala encara més petita que els camperols propietaris i els artesans propietaris de tallers. Tot i que tant l’aclaparadora majoria dels camperols semipropietaris com els camperols pobres pertanyen al semiproletariat, encara se’ls pot classificar, segons la seva condició econòmica, en tres capes: superior, mitjana i inferior. Els camperols semipropietaris viuen pitjor que els camperols propietaris, perquè cada any els falta aproximadament la meitat del suport material-econòmic necessari, i han de compensar aquest dèficit prenent prestades terres alienes, venent part de la seva força de treball o fent petits negocis. Entre la primavera i l’estiu, quan la collita passada s’ha esgotat i els cultius estan encara en treball, demanen diner prestat a interessos usuraris i compren gra a alts preus. Naturalment, duen una existència més difícil que els camperols propietaris, que no necessiten recórrer a l’ajuda de ningú. Però, viuen millor que els camperols pobres, perquè aquests no posseeixen terra i només obtenen pel seu treball de l’any la meitat de la collita, o encara menys; en canvi, els camperols semipropietaris poden quedar-se amb tota la collita de la seva pròpia terra, tot i que també obtenen només la meitat, o encara menys, del producte de la terra que prenen en préstec. Els camperols semipropietaris són, per tant, més revolucionaris que els camperols propietaris, però menys que els camperols pobres.

Aquests últims, els camperols pobres, són arrendataris explotats pels terratinents. Poden dividir-se, al seu torn, en dues capes segons la seva condició econòmica. La primera capa inclou als que disposen d’eines de conreu relativament suficients i de certs fons. Aquests camperols poden retenir la meitat del producte del seu treball anual. Per cobrir el seu dèficit, fan cultius marginals, pesquen peixos i gambes, crien aus i porcs, o venen part de la seva força de treball i aconsegueixen, així, guanyar-se a dures penes la vida. Enmig de dificultats i penúries, es consolen amb l’esperança de mantenir-se fins el pròxim any. Viuen més penosament que els camperols semipropietaris, però millor que l’altra capa de camperols pobres. Són més revolucionaris que els camperols semipropietaris, però menys que l’altra capa de camperols pobres. Els camperols d’aquesta segona i última capa no tenen eines de conreu suficients, ni fons; disposen d’escassa quantitat d’adob i només obtenen pobres collites i, per ser molt poc el que els queda després de pagar l’arrendament, tenen encara major necessitat de vendre part de la seva força de treball. En els temps de fam i calamitats, pidolen en préstec als seus parents i amics uns quants dou o sheng[8] de gra per mantenir-se com a mínim per quatre o cinc dies; els seus deutes s’amunteguen com a càrregues sobre el llom del bou. Constitueixen un sector camperol que viu en extrema misèria i són molt sensibles a la propaganda revolucionària.

Els petits artesans són anomenats semiproletaris perquè, tot i que posseeixen alguns mitjans de producció elementals i exerceixen oficis «lliures», també es veuen sovint obligats a vendre part de la seva força de treball i la seva condició econòmica s’assembla, més o menys, a la dels camperols pobres. A causa de la pesada càrrega de les seves obligacions familiars i la disparitat entre els seus ingressos i el cost de la vida, senten constantment el turment de la pobresa i la por a la falta de treball; en aquest aspecte també s’assemblen als camperols pobres.

Els dependents són empleats d’establiments comercials; sostenen a les seves famílies amb un modest salari que por lo comú només augmenta una vegada en varis anys, mentre els preus pugen cada any. Si per casualitat hom entra en íntima conversació amb ells, es capfiquen en interminables queixes. Amb una situació a grans trets similar a la dels camperols pobres i petits artesans, són molt sensibles a la propaganda revolucionària.

Els venedors ambulants, ja siguin els que duen la seva mercaderia a domicili o els que instal·len els seus llocs als carrers, tenen un capital insignificant, i els seus exigus beneficis no són suficients pel seu sosteniment. Es troben quasi en la mateixa situació que els camperols pobres i, igual que aquests, necessiten una revolució que canviï l’actual estat de coses.

El proletariat. El proletariat industrial modern ascendeix aproximadament a dos milions. Tan reduïda xifra s’explica per l’endarreriment econòmic de Xina. Aquests dos milions d’obrers industrials estan empleats principalment en cinc sectors: ferrocarrils, mines, transport marítim, indústria tèxtil i drassanes; i un gran nombre d’ells es troben sota el jou del capital estranger. Tot i que dèbil numèricament, el proletariat industrial representa les noves forces productives de Xina, és la classe més progressista de la Xina moderna i s’ha convertit en la força dirigent del moviment revolucionari. Per apreciar la important posició del proletariat industrial a la Revolució Xinesa, és suficient amb veure la força que ha desplegat en les vagues dels últims quatre anys, tals com les dels mariners[9], dels ferroviaris, de les mines de carbó de Kailuan i Chiaotsuo, la vaga de Shamien[10] i les vagues generals de Shanghai i Hong-Kong[11] en motiu de l’Incident del 30 de Maig. La primera raó per la qual els obrers industrials ocupen aquesta posició és la seva concentració. Cap altre sector de la població està tan concentrat com ells. La segona raó és la seva baixa condició econòmica. Privats de mitjans de producció, no posseeixen més que les seves mans ni tenen cap esperança d’enriquir-se; a més, són víctimes del més despietat tractat per part dels imperialistes, els cabdills militars i la burgesia. A tot això es deu la seva gran capacitat de lluita. Els culíes de les ciutats constitueixen també una força que mereix seriosa atenció. Són, en la seva majoria, treballadors portuaris i conductors de ricksha; entre ells es troben també els pocers[12] i els escombriaires. Res tenen, excepte les seves mans, i la seva condició econòmica és similar a la del proletariat industrial, només que es troben menys concentrats i realitzen un paper menys important a la producció. L’agricultura capitalista moderna està encara poc desenvolupada a Xina.

Amb el terme «proletariat rural» designem als assalariats agrícoles contractats per any, per mes o per dia. Privats de terra, d’eines de conreu i de fons, només poden subsistir venent la seva força de treball. De tots els treballadors, ells tenen la més llarga jornada de treball, reben els més baixos salaris i el pitjor tracte, i esta subjectes a la major inseguretat de treball. Per ser els que sofreixen majors privacions al camp, ocupen en el moviment camperol una posició tan important com els camperols pobres.

Existeix, a més, un nombrós lumpenproletariat, compost de camperols que han perdut la seva terra i d’obrers artesans sense treball. Porten una vida més precària que cap altre sector de la societat. Tenen arreu de tot el país les seves organitzacions secretes, que foren en un principi organitzacions d’ajuda mútua per la lluita econòmica i política, entre elles, la Societat Tríade a les províncies de Fuchién i Kuangtung, la Societat dels Germans a les províncies de Hunán, Jupei, Kuichou i Sechuán, la Societat de la Gran Simitarra a les províncies de Anjui, Jonán i Shantung, la Societat per una Vida Racional a la província de Chili[13] i les tres províncies del nord-est, i la Banda Verda a Shanghai i altres llocs[14]. Un dels problemes difícils de Xina és com tractar a aquesta gent. Capaç de lluitar amb gran coratge, però inclinada a les accions destructores, pot transformar-se en una força revolucionària si se la condueix de forma apropiada.

De tot l’anterior es desprèn que són els nostres enemics tots aquells que estan confabulats amb l’imperialisme: els cabdills militars, els buròcrates, la burgesia compradora, la classe dels grans terratinents i el sector reaccionari de la intel·lectualitat subordinat a tots ells. El proletariat industrial és la força dirigent de la nostra revolució. Els nostres amics més propers són tot el semiproletariat i tota la petita burgesia. En quant a la vacil·lant burgesia mitjana o nacional, la seva ala dreta pot ésser el nostre enemic i, la seva ala esquerra, el nostre amic; però, hem de mantenir-nos constantment en guàrdia i no permetre que creï confusió en el nostre Front.

Font: Mao Tse-Tung, «Anàlisis de les classes de la societat xinesa», març de 1920; Obres Escollides, Tomo I, pàg. 2-5; Edició Llengües Estrangeres, Pequín, 1972; https://www.marxists.org/espanol/mao/escritos/AC26s.html

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.


[1]. Mao Tse-Tung, «Per què pot existir el Poder Roig a Xina?», 5 d’octubre de 1928; Volum I, pàg. 27; Edició Llengües Estrangeres, Pequín, 1972; https://www.marxists.org/espanol/mao/escritos/WRPC28s.html

[2]. Iósif Stalin, «Les perspectives de la Revolució Xinesa», 30 de novembre de 1926; pàg. 129, Obres, Volum VIII; Edicions Llengües Estrangeres, Moscou, 1953.

[3]. Els estatistes un grup de politicastres feixistes que en aquella època van organitzar la Lliga de la Joventut Estatista de Xina, que després va canviar el seu nom pel de Partit de la Joventut de Xina. Professionals de la contrarevolució, es dedicaven a combatre el Partit Comunista i a la Unió Soviètica i estaven subvencionats pels diversos grups reaccionaris al Poder i pels imperialistes.

[4]. Tai Chi-tao va ingressar de jove al Kuomintang i, durant algun temps, fou soci de Chiang Kai-shek en especulacions borsàries. Després de la mort de Sun Yat-sen el 1925, es va dedicar a l’agitació anticomunista, preparant el terreny ideològic pel cop d’Estat contrarevolucionari de Chiang Kai-shek de 1927. Durant molts anys fou un fidel lacai d’aquest en la contrarevolució. Desesperat per l’imminent derrocament del règim de Chian Kai-shek, es va suïcidar el febrer de 1949.

[5]. Chen Pao era el diari de l’Associació per l’Estudi del Govern Constitucional, un dels grups polítics que recolzaven la dominació dels cabdills militars del nord de Xina.

[6]. Els dèspotes locals i shenshi malvats eren els terratinents camperols rics, funcionaris retirats o gent acabalada de la vella societat xinesa que, valent-se de la seva influència i poder, feien i desfeien el que volien al camp o la ciutat. Com a representants polítics de la classe terratinent a les localitats, controlaven el Poder local i manejaven els plets judicials, s’entregaven a la corrupció i a la vida dissoluta.

[7]. El Moviment del 30 de Maig fou un moviment antiimperialista a escala nacional en protesta contra la matança de ciutadans xinesos perpetrada a Shanghai per la policia anglesa el 30 de maig de 1925. Al llarg d’aquest mes s’havien produït importants vagues a les fàbriques tèxtils japoneses establertes a Chingtao i Shanghai, que foren reprimides pels imperialistes japonesos i els seus lacais, els cabdills militars del Nord. El 15 de maig, els patrons d’una fàbrica tèxtil japonesa a Shanghai van assassinar a trets a l’obrer Ku Cheng-jung i van ferir a més d’una desena de treballadors. El 28 del mateix mes, vuit obrer foren assassinats pel govern reaccionari a Chingtao. El 30 de maig, més de dos mil estudiants a Shanghai van fer agitació contra les concessions estrangeres en solidaritat amb els obrers en vaga. Davant la caserna general de la policia de la concessió anglesa, es van reunir més de deu mil persones que cridaven: «¡Fora l’imperialisme!», «¡Que s’uneixi tot el poble xinès!» i altres consignes. La policia imperialista anglesa va obrir foc, donant mort o ferint a molts estudiants. Aquest esdeveniment, conegut com la Massacre del 30 de Maig, no va tardar en despertar la indignació general del poble xinès i es va produir a tot el país una onada de manifestacions i vagues d’obrers, estudiants i comerciants, donant origen a un immens moviment antiimperialista.

[8]. Mesures xineses de capacitat; 1 dou = 10 sheng = 10 litres.

[9]. Es refereix a les vagues declarades a començaments de 1922 pels mariners de Hong-Kong i els tripulants dels vaixells de Yangtsé. La vaga dels mariners de Hong-Kong va durar vuit setmanes. Com a resultat d’una lluita cruenta i tenaç, les autoritats imperialistes angleses de Hong-Kong es van veure obligades a concedir un augment de salaris, a aixecar la interdicció dels sindicats de mariners, a posar en llibertat als obrers detinguts i a indemnitzar a les famílies dels màrtirs.

[10]. Shamien era la concessió dels imperialistes anglesos a Cantón. El juliol de 1924, els imperialistes anglesos que la controlaven van expedir una nova ordenança policial tot establint que els xinesos residents a Shamien havien de presentar, en entrar o sortir d’allí, un credencial amb la seva fotografia, mentre que els estrangers podien transitar lliurement. El 15 de juliol, els obrers de Shamien van declarar una vaga en protesta contra aquesta mesura discriminatòria, i els imperialistes anglesos es van veure oblidats a anul·lar-la.

[11]. Després de la Massacre del 30 de Maig de 1925, a Shanghai va estellar una vaga general l’ de juny i, una altra, a Hong-Kong el 19 del mateix mes. Més de 200 000 obrers van participar en la de Shanghai i, 250 000, a la de Hong-Kong. Aquesta última, que va comptar amb el recolzament del poble de tot el país, va durar setze mesos, sent la més llarga en la història del moviment obrer mundial.

[12]. Els pocers eren recol·lectors d’excrements.

[13]. Chili és l’antic nom de l’actual província de Jopei.

[14]. La Societat Tríade, la Societat dels Germans, la Societat de la Gran Simitarra, la Societat per una Vida Racional i la Banda Verda eren organitzacions secretes de tipus primitiu que existien entre el poble. Els seus integrants eren principalment camperols arruïnats, artesans sense treball i altres lumpenproletaris. A la Xina feudal, generalment vinculats per alguna creença religiosa o superstició, aquests elements van organitzar nombroses societats de tipus patriarcal amb diversos noms; algunes de d’elles posseïen armes. Utilitzaven aquestes organitzacions per ajudar-se mútuament en les diferents circumstàncies de la seva vida i, en certs moments, per lluitar contra els buròcrates i terratinents que els oprimien. Però, és evident que organitzacions tan endarrerides com aquetes no podien donar als camperols i artesans cap sortida a la seva situació. En moltes ocasions, foren fàcilment controlades i utilitzades pels terratinents i els dèspotes locals; a causa d’això i per la seva inclinació a la destrucció cega, algunes es van transformar en forces reaccionàries. En el seu cop d’Estat contrarevolucionari de 1927, Chiang Kai-shek va utilitzar tals organitzacions per trencar la unitat del poble treballador i destruir la revolució. Amb el naixement i l’impetuós desenvolupament del proletariat industrial modern, la pagesia fou creant, sota la direcció de la classe obrera, organitzacions de tipus totalment nou; i, des de llavors, tals societats endarrerides de caràcter primitiu van perdre la seva raó de ser.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s