Sobre la teoria empirista-positivista del coneixement i el materialisme vulgar o anti-dialèctic

A continuació, s’adjunta un petit fragment de les conferències a la Universitat de Cambrige celebrades entre gener i març de 1961 ofertes per l’historiador britànic Edward Hallett Carr, recollides sota el nom de «¿Què és la història?». En aquest fragment, així com al llarg de totes les conferències, E. H. Carr ofereix una crítica bastant interessant de la concepció positivista-empirista de la història, a saber: separació fèrria entre fets i subjecte, el qual apareix com a entitat que assumeix i estudia tals fets externs sense tenir una relació participativa conscient amb ells. La crítica de Carr, o aquesta concepció, pot aplicar-se estretament a un corrent «marxista» dominant que assumeix principis positivistes: el materialisme vulgar o anti-dialèctic.

El materialisme vulgar o positivista concep el procés social com un cos compacte en sí mateix regit per lleis de ferro independents; l’ésser humà només pot, com a subjecte passiu regit per tals lleis, comprendre-les i adaptar-s’hi. Això significa entendre l’evolució històrica qualitativa com a resultat de l’acció independent d’unes lleis absolutes de caràcter auto-transformador de la realitat; l’acció humana assumeix una categoria contemplativa, secundària, simplement adaptativa a una situació desenvolupada per unes lleis inherents i naturals del procés extern a la consciència humana. D’aquí es desprèn el terme de materialisme vulgar o positivista, és a dir, de materialisme anti-dialèctic o pre-marxista, en tant concep la relació primària de matèria a consciència, però omet la tornada de la consciència sobre la matèria en un procés d’interacció dialèctica; només assumeix el reflex de la matèria en la consciència, i no pas la interacció creadora de la consciència en el transcurs de la matèria. Unes lleis concretes regeixen un procés social-material que es reflexa en la consciència humana; s’exclou la participació d’aquesta en la transformació conscient del procés social-material. Però, pel contrari, com deia Karl Marx ja de ben jove, l’any 1844, «el pensament i la realitat són, sense dubte, diferents, però al mateix temps existeixen en la unitat»[1]; també Mao Tse-Tung incidia en la primacia de la pràctica sobre la consciència (materialisme vulgar), però la tornada d’aquesta sobre la realitat (materialisme dialèctic), tot afirmant que «el coneixement comença per la pràctica, i tot coneixement teòric, adquirit a través de la pràctica, ha de tornar a ella. […]. Practicar, conèixer, practicar una altra vegada i conèixer de nou. Aquesta forma es repeteix en infinits cicles i, amb cada cicle, el contingut de la pràctica i del coneixement s’eleva a un nivell més alt. Aquesta és, en el seu conjunt, la teoria materialista dialèctica del coneixement, i aquesta és la teoria materialista dialèctica de la unitat entre el saber i el fer»[2]. És a dir, la consciència no només reflexa el món materia del qual es nodreix, sinó que hi participa com a força creadora, hi torna.

De tot això, de la forma vulgar del materialisme, es desprèn concebre la revolució proletària com un procés mecanicista dependent de crisis alienes a la iniciativa revolucionària; les lleis absolutes del cos socio-econòmic oferiran una crisis revolucionària que l’ésser humà, com a subjecte passiu i contemplatiu que només rep la imatge conscient del procés material, haurà d’assumir i «aprofitar». Traduït en l’estratègia concreta, tal concepció del món, de la societat, etc., equival al seguidisme del moviment sindical-espontani de les masses per intentar «guanyar influència» a l’espera d’aprofitar una crisis externa demolidora de la situació actual presentada per unes lleis inamovibles i auto-concluents. Tals són la concepció filosòfica i l’estratègia concreta del revisionisme dominant en l’actualitat, fruit, en gran part, de l’assumpció dogmàtica dels errors i limitacions de l’últim Cicle Revolucionari.


Què és la història?

Edward Hallett Carr

Gener de 1961

Els positivistes, ansiosos per consolidar la seva defensa de la Història com a ciència, van contribuir amb el pes del seu influx a aquest culte dels fets. Primer, esbrineu els fets, deien els positivistes; després, deduïu d’ells les conclusions. A Gran Bretanya, aquesta visió de la Història va encaixar perfectament amb la tradició empírica, tendència dominant de la filosofia britànica de Locke a Bertrand Russell. La teoria empírica del coneixement pressuposa una total separació entre el subjecte i l’objecte. Els fets, el mateix que les impressions sensorials, incideixen en l’observador des de l’exterior, i són independents de la seva consciència. El procés receptiu és passiu; després d’haver rebut les dades, se’ls maneja. L’«Oxford Shorter English Dictionary», útil però tendenciosa obra de l’escola empírica, delimita clarament ambdós processos quan defineix el fet com a «dada de l’experiència, diferent de les conclusions». Això pot anomenar-se concepció de sentit comú de la Història.

Font: Edward Hallet Carr, «¿Què és la història?», gener-març de 1961; pàg. 12, Segona Edició, Editorial Ariel, Espanya, octubre de 1984; http://www.enseñarlapatagonia.com.ar/sites/default/files/recursos/Carr%2C%20E.%20H.%20-%20Que%20es%20la%20historia.pdf

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.


[1]. Karl Marx, «Manuscrits econòmics i filosòfics», abril-agost de 1844; http://www.marxists.org/espanol/m-e/1840s/manuscritos/

[2]. Mao Tse-Tung, «Sobre la pràctica», juliol de 1937; https://www.marxists.org/espanol/mao/escritos/OP37s.html

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s