A continuació, s’adjunta un fragment de les «Directrius pel moviment comunista femení», escrites per la reconeguda comunista alemanya Clara Zetkin l’any 1920. Aquest fragment recull tres dels nou punts en què es divideixen les «Directrius pel moviment comunista femení». En aquests punts s’expliquen les limitacions i insuficiències del moviment feminista independent o burgès, la necessitat del comunisme per emancipar el sexe femení i la importància de la dona en la lluita revolucionària comunista.
El feminisme, com a moviment independent, és a dir, com a moviment parcial i de resistència allunyat de la cosmovisió proletària de la societat, només pot aspirar a modificacions «formals» de la superestructura capitalista. I, des d’un punt de vista històric, això significa portar fins als seus límits màxims, en termes quantitatius, a la democràcia burgesa; el «perfeccionament» de la superestructa capitalista no significa més que el perfeccionament de la forma política del domini de classe capitalista. La igualtat política (dret a vot, etc.) o la paritat econòmica (accés a posicions directives, igualtat de sous, etc.) no modifiquen la posició social de la dona treballadora, de la dona proletària, en el procés productiu elemental de la societat capitalista, on es troba l’arrel de la seva opressió específica. La unitat reproductiva en la societat de classes, la família, reprodueix l’opressió del sexe femení en el context socio-econòmic fonamental i imposa uns rols de gènere concrets. Per tant, l’emancipació del sexe femení no passa per reformes superestructurals de l’Estat burgès, sinó per la destrucció revolucionària del capitalisme, de l’explotació del treball, del domini del capital, podent així oferir la base per alliberar a la dona de les contradiccions concretes que la sotmeten.
L’emancipació del sexe femení ve de la lluita conjunta de dones i homes de la classe explotada per posar fi a tot sistema d’opressió. En altres paraules, de la lluita revolucionària de dones i homes del proletariat per la destrucció del capitalisme i pel comunisme. Únicament la lluita proletària revolucionària pel comunisme pot oferir les condicions per l’emancipació femenina; el patriarcat, el masclisme, no pot desaparèixer sense la destrucció de la societat de classes, de l’Estat, de la institució familiar com a unitat classista i els respectius rols familiars imposats; només mitjançant un sistema social de treballadors lliures i en igualtat de drets, en base de la propietat de tot el poble, pot oferir les condicions per l’emancipació femenina. Tal emancipació del sexe femení no pot venir d’una aliança interclassista de dones ni d’un moviment femenista independent, en tant es presenten com a opcions reaccionàries apartades de la ideologia revolucionària i de l’acció revolucionària de masses. Ha de ser part, i una part destacada, del moviment revolucionari conjunt i totalitzador del proletariat per la superació del capitalisme; però, no només en la lluita revolucionària per derrocar el sistema capitalista i de propietat privada, sinó també al llarg del socialisme com a important destacament revolucionari per aprofundir en la tasca conscient de resoldre les contradiccions socio-materials que segueixen reproduint-se en multitud d’esferes de la societat socialista —en aquest cas, les contradiccions opressores del sexe femení—. En definitiva, també per aquesta qüestió, qualsevol concepció o moviment que s’aparta, conscient o inconscientment, en major o menor grau, de la lluita de classes afavoreix al «status quo», és a dir, al capitalisme, a la classe explotadora i al manteniment de l’explotació del treball i de l’opressió del sexe femení.
Grans experiències històriques per l’emancipació de la dona han estat les revolucions socialistes; d’elles s’ha d’aprendre críticament per seguir aprofundint en la tasca. De forma ascendent al llarg del Cicle Revolucionari iniciat el 1917 amb la Revolució d’Octubre, les dones van anar incorporant-se amb cada vegada més importància en els moviments revolucionaris i revolucions socialistes. La Rússia soviètica fou un dels primers països del món on totes les dones van tenir dret a vot i a ser elegides, i el primer país que va tenir a una dona com a Ministra del Govern i ambaixadora (Aleksandra Kollontai, en amdós casos); també s’hi van formar importants associacions, moviments, Congressos d’Obreres i Camperoles, etc., i es van prendre mesures concretes referents a la qüestió femenina. Però, en general, tant en l’estructura del PCUS com de l’Estat soviètic, la dona seguia tenint un paper menys actiu o protagonista que l’home —l’any 1924, les dones constituien prop del 10% de la militància[1]— i es va mostrar un clar estancament en com aprofundir la lluita contra el patriarcat, així com contra les altres contradiccions reproduïdes en la incessant lluita en el socialisme . A Albània i a Xina, en especial aquesta última, la dona va tenir un importantíssim paper en les transformacions culturals que ambdós països van experimentar en diferent grau; en la Revolució Cultural xinesa, la conscienciació político-ideològica de les dones treballadores va assolir un grau envejable, constituïnt elles una important part dels moviments de masses —un exemple clar és l’obrera Lié Chiu-sia, que va «presentar» els grups de gestió obrera per combatre la divisió entre treball manual i treball intel·lectual a les fàbriques, i la participació de les dones en ells—. A Perú, de la mà del Partit Comunista de Perú va formar-se el Moviment Femení Popular l’any 1973, amb un destacat treball en aquelles zones de Nou Poder i dirigit per dones amb alts rangs en el mateix Partit com Augusta La Torre o Elena Iparraguirre. Aquest és un clar exemple, probablement el més destacat —però no absent de crítica—, del moviment femení d’emancipació com a part del moviment revolucionari entorn del Partit i de la cosmovisió proletària. A més, en el Partit Comunista de Perú, al llarg de la Guerra Popular, el 40% dels seus membres eren dones i, l’any 1992, 8 dels 19 membres del Comitè Central i 3 dels 5 membres del Politburó ho eren també[2]. Com deia la mateixa Elena Iparraguirre, en anàlisis de la qüestió femenina en la Guerra Popular a Perú i de l’acció del PCP, «la incorporació de la dona a la revolució, el seu accés a càrrecs de direcció política o militar en la guerra és un dels assoliments indubtables de l’acció del PCP. La nostra bandera específica enarborada fou l’emancipació de la dona, és a dir: combatre com a part de la classe i del poble contra l’opressió i explotació semi-feudal, semi-colonial i de capitalisme burocràtic, contra l’imperialisme principalment nord-americà i contra el revisionisme. Això significava mobilitzar, polititzar i organitzar a les dones en el marxisme-leninisme-maoisme, pensament Gonzalo, la línia política general i el programa general i concret de la revolució de Nova Democràcia cap al socialisme i la meta del comunisme. Això primer i principalment, del que es deriva lluitar també contra reduir el paper de la dona a la procreació de l’espècia, a la criança dels seus fills, a viure relegada a les tasques domèstiques com si aquestes fossin exclusives funcions femenines; pugnar per incorporar a les dones a la revolució abans que res, i a la producció social; que actuïn en tots els camps vetats fins llavors per a elles»[3].
És tasca del Balanç de l’últim Cicle Revolucionari examinar minuciosament la qüestió femenina en els encerts, errors i limitacions del passat Cicle Revolucionari, i tasca de l’incipent moviment d’avantguarda treballar ja per poder incorporar decididament a la dona, en major grau qualitatiu i quantitatiu, al treball revolucionari.
Directius pel moviment comunista femení
Clara Zetkin
1920
III. Les reivindicacions del moviment femení burgès han demostrat ser impotents per garantir els plens drets de totes les dones. Naturalment, la consolidació d’aquestes reivindicacions té un significat que no ha de ser ignorat, ja que, per una part, la societat burgesa i el seu Estat abandonen oficialment el vell prejudici de la inferioritat del sexe femení i, per altra part, amb l’equiparació de la dona, reconeixen la seva igualtat social. No obstant això, en la praxis, la realització de les reivindicacions femenines condueix essencialment a una modificació del sistema capitalista en favor de les dones i les adolescents de les classes posseïdores, mentre la immensa majoria de proletàries, de les dones del poble treballador, es veuen tan exposades com abans, en la seva qualitat d’oprimides i explotades, al fet que es manipuli la seva personalitat i que es menyspreïn els seus drets i els seus interessos.
Mentre el capitalisme existeixi, el dret de la dona a disposar lliurement del seu patrimoni i de la seva persona representa únicament l’últim estadi d’emancipació de la propietat i de les possibilitats d’explotació de les proletàries per part dels capitalistes. El dret de la dona a la mateixa formació i professió que l’home por assolir-se, obre a les dones dels posseïdors els anomenats sectors professionals superiors, posant amb això en acció el principi de la concurrència capitalista, amb la qual s’aguditza el contrast econòmic i social entre els sexes. Finalment, la més important i grandiosa de les reivindicacions feministes —que proclama la plena equiparació política dels dos sexes, en general, i el reconeixement del dret a vot tant per elegir com per ser elegida, en particular— és decididament insuficient per assegurar drets i llibertat a les dones pobres o de poques possibilitats.
Amb l’existència del capitalisme, el dret de vot representa solament la consecució d’una democràcia política purament formal, burgesa, i no d’una democràcia real, econòmica, social, proletària. El dret de vot general, igual, secret, directe, actiu i passiu per tots els adults significa solament que la democràcia burgesa ha arribat al seu últim grau de desenvolupament i que aquest vot es converteix, per tant, en el fonament i la cobertura de la forma política més completa de domini de classe per part dels posseïdors i explotadors. Aquest domini de classe s’intensifica en l’actual període d’imperialisme, de desenvolupament social —tot i el dret de vot democràtic—, fins convertir-se en la dictadura de classe més violenta i brutal contra els proletaris i els explotats. Aquest dret de vot no elimina la propietat privada dels mitjans de producció i, per tant, no elimina tampoc la contradicció de classe entre burgesia i proletariat; i no suprimeix la causa de subordinació econòmica de la gran majoria de dones i homes davant una minoria de dones i homes posseïdors. Tampoc la plena equiparació política pot ésser l’objectiu final del moviment i de la lluita de les dones proletàries. Per a elles, la consecució del dret de voti d’elegibilitat només és un més entre els diferents instruments que les possibiliten poder reunir-se, preparar-se pel treball i la lluita amb vistes a la construcció d’un ordre social emancipat del domini de la propietat privada sobre els humans que sigui, després de l’abolició de la contradicció de classe entre explotadors i explotats una ordenació social de treballadors lliures, amb iguals drets i deures.
IV. El comunisme és l’únic sistema social que reuneix aquestes exigències i, amb això, garanteix plena llibertat i justícia a tot el sexe femení. El fonament del comunisme és la propietat social dels grans mitjans que dominen l’economia social, de la producció i distribució de béns, de l’intercanvi. El comunisme, abolint la propietat privada d’aquests mitjans, elimina la causa de l’opressió i explotació de l’humà per l’humà, el contrast social entre rics i pobres, explotadors i explotats, dominadors i oprimits, i, per tant, també el contrast econòmic i social entre home i dona. La dona, en quant membre de la societat, de l’administració i de l’explotació dels mitjans de producció i distribució de la societat, gaudeix al costat de l’home dels productes materials i culturals, del seu treball i utilització i resta solament sotmesa en el seu desenvolupament i en la seva activitat al vincle de solidaritat col·lectiva, però no, perquè és dona, a la persona d’un únic home o a la petita unitat moral que és la família; i molt menys sotmesa a un capitalista ansiós de beneficis i a una classe dominant d’explotadors.
La llei més important de l’economista comunista és la satisfacció de la necessitat de béns materials i culturals de cada membre de la societat, segons les màximes possibilitats que permetin el nivell de producció i la cultura. Aquest objectiu únicament pot ésser assolit imposant l’obligació de treballar a tots els adults sans i normals, sense discriminacions de sexe. Solament pot ésser assolit en una organització social que reconegui la igualtat de tot treball útil i socialment necessari, que valori també l’activitat materna com a prestació social, una organització que ofereixi les condicions de desenvolupament dels seus membres des del seu naixement, dins de l’àmbit d’un treball social lliure, i promogui el màxim desenvolupament conscient de les facultats productives.
V. El comunisme, el gran emancipador del sexe femení, no pot ésser solament el resultat de la lluita comú de les dones de totes les classes per la reforma del sistema capitalista en la direcció indicada per les reivindicacions feministes, no pot ésser solament el resultat d’una lluita contra la posició social privilegiada del sexe masculí. El comunisme únicament pot ésser realitzat mitjançant la lluita comuna de les dones i homes del proletariat contra els privilegis, el poder dels homes i dones de les classes posseïdores i explotadores. L’objectiu d’aquesta lluita de classes és la superació de la societat burgesa, del capitalisme. En aquesta lluita, el proletariat pot estar segur d’aconseguir la victòria si aconsegueix destrossar el Poder de la burgesia explotadora mitjançant accions revolucionàries de masses, si aconsegueix destrossar el domini de classe de la burgesia sobre l’economia i l’Estat mitjançant la conquesta del Poder polític i la instauració de la seva dictadura de classe en el sistema de Consells (Soviets). L’estat inicial inevitable de la societat comunista formada per treballadors amb iguals drets i iguals deures no és la democràcia burgesa, sinó la seva superació mitjançant el domini de classe proletari, mitjançant l’Estat proletari. En la lluita per la conquesta del Poder de l’Estat, les classes dominants i explotadores posen en moviment, contra l’avantguarda del proletariat, els instruments més brutals de la seva dictadura de classe. Les accions de masses dels explotats i dels oprimits porten a la guerra civil.
La victòria del proletariat gràcies a les accions de masses revolucionàries i a la guerra civil, no pot concebre’s sense la participació conscient, entregada i resolta de les dones pertanyents al poble treballador. Elles, de fet, representen la majoria, o l’enorme majoria, de la població treballadora de quasi tots els països desenvolupat, i el seu paper en l’economia i en la família és sovint decisiu per l’èxit de les lluites de classe entre explotadors i explotats, així com pel comportament dels mateixos proletaris en aquesta lluita. La conquesta del Poder polític per part del proletariat ha de ser també obra de les proletàries comunistes. Aquest mateix principi segueix sent vàlid després de la consolidació de la dictadura de la classe proletària, per la construcció del sistema de Consells, per la construcció del comunisme. Aquesta profunda i gegantesca transformació de la societat, de la seva base econòmica, de totes les seves institucions, de tota la seva vida moral i cultural, no pot ésser possible sense l’activa i il·luminada participació de les masses de dones comunistes. La col·laboració d’aquestes masses representa no només una important contribució a la realització del comunisme, sinó també una rica aportació de multiformes serveis. Aquest treball és una premissa pel necessari increment de la riquesa social de la societat i per l’augment, el millorament i l’aprofundiment de la seva cultura.
De la mateixa forma com la lluita de classe revolucionària del proletariat a cada país és una lluita internacional i assoleix el seu cim en la revolució mundial, també la lluita revolucionària de les dones contra el capitalisme i contra el seu estat superior de desenvolupament (imperialisme), la lluita per la dictadura del proletariat i la consolidació de la dictadura de classe i del sistema de Consells, han de ser enteses a nivell internacional.
Font: Clara Zetkin, «Directrius pel moviment comunista femení», 1920; pàg. 52-53-54; Anagrama, Barcelona, 1976; http://elsudamericano.files.wordpress.com/2012/11/clara-zetkin-la-cuestion-femenina-y-el-reformismo.pdf
Salutacions.
Reflexió Marxista-Leninista.
[1]. Iósif Stalin, «Informe d’organització al XIII Congrés del PC(b) de Rússia», 23 de maig de 1924; pàg. 69-70, Obres Escollides, Volum VI; Edició Llengües estrangeres, Moscou, 1953.
[3]. Elena Iparraguirre, «Entrevista de l’Agència EFE a Elena Iparraguirre en motiu del mega-procés de 2006»; pàg. 53-54, http://pcp.hol.es/wp-content/uploads/2013/09/EntrevistaElenaYparraguirre2006EFE.pdf
Reflexió Marxista-Leninista 