Sobre l’Estat

Introducció a «La Guerra Civil a França»

Friedrich Engels

18 de març de 1891

index

Segons la concepció filosòfica [dominant], l’Estat és la «realització de la idea», és a dir, traduït al llenguatge filosòfic, el regne de Déu a la Terra, el camp en què es fan o s’han de fer realitat la veritat i la justícia eterna. D’aquí neix una veneració supersticiosa cap a l’Estat i cap a tot el que amb ell es relaciona; veneració que va arraigant més fàcilment en la mesura que la gent s’acostuma des de la infància a pensar que els assumptes i interessos comuns a tota la societat no poden ser mirats de manera diferent a com han estat mirats fins aquí, és a dir, a través de l’Estat i dels seus ben retribuïts funcionaris. I la gent creu haver donat un pas enormement audaç amb el fet d’alliberar-se de la fe en la monarquia hereditària i jurar per la República democràtica. En realitat, l’Estat no és més que una màquina per l’opressió d’una classe per una altra, el mateix en la República democràtica que sota la monarquia; i en el millor dels casos, un mal que el proletariat hereta després que triomfa en la seva lluita per la dominació de classe. El proletariat victoriós, tal com va fer la Comuna, no podrà per menys d’amputar immediatament els pitjors costats d’aquest mal, fins que una generació futura, educada en condicions socials noves i lliures, pugui desfer-se de tot aquest trasto vell de l’Estat.

Font: Friedrich Engels, «Introducció a «La Guerra Civil a França»», article publicat el 18 de març de 1891 al nº28 de la revista Die Neue Zeit en commemoració al vintè aniversari de la Comuna de París; https://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/gcfran/1.htm

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.

Anuncios

Sobre la teoria empirista-positivista del coneixement i el materialisme vulgar o anti-dialèctic

A continuació, s’adjunta un petit fragment de les conferències a la Universitat de Cambrige celebrades entre gener i març de 1961 ofertes per l’historiador britànic Edward Hallett Carr, recollides sota el nom de «¿Què és la història?». En aquest fragment, així com al llarg de totes les conferències, E. H. Carr ofereix una crítica bastant interessant de la concepció positivista-empirista de la història, a saber: separació fèrria entre fets i subjecte, el qual apareix com a entitat que assumeix i estudia tals fets externs sense tenir una relació participativa conscient amb ells. La crítica de Carr, o aquesta concepció, pot aplicar-se estretament a un corrent «marxista» dominant que assumeix principis positivistes: el materialisme vulgar o anti-dialèctic.

El materialisme vulgar o positivista concep el procés social com un cos compacte en sí mateix regit per lleis de ferro independents; l’ésser humà només pot, com a subjecte passiu regit per tals lleis, comprendre-les i adaptar-s’hi. Això significa entendre l’evolució històrica qualitativa com a resultat de l’acció independent d’unes lleis absolutes de caràcter auto-transformador de la realitat; l’acció humana assumeix una categoria contemplativa, secundària, simplement adaptativa a una situació desenvolupada per unes lleis inherents i naturals del procés extern a la consciència humana. D’aquí es desprèn el terme de materialisme vulgar o positivista, és a dir, de materialisme anti-dialèctic o pre-marxista, en tant concep la relació primària de matèria a consciència, però omet la tornada de la consciència sobre la matèria en un procés d’interacció dialèctica; només assumeix el reflex de la matèria en la consciència, i no pas la interacció creadora de la consciència en el transcurs de la matèria. Unes lleis concretes regeixen un procés social-material que es reflexa en la consciència humana; s’exclou la participació d’aquesta en la transformació conscient del procés social-material. Però, pel contrari, com deia Karl Marx ja de ben jove, l’any 1844, «el pensament i la realitat són, sense dubte, diferents, però al mateix temps existeixen en la unitat»[1]; també Mao Tse-Tung incidia en la primacia de la pràctica sobre la consciència (materialisme vulgar), però la tornada d’aquesta sobre la realitat (materialisme dialèctic), tot afirmant que «el coneixement comença per la pràctica, i tot coneixement teòric, adquirit a través de la pràctica, ha de tornar a ella. […]. Practicar, conèixer, practicar una altra vegada i conèixer de nou. Aquesta forma es repeteix en infinits cicles i, amb cada cicle, el contingut de la pràctica i del coneixement s’eleva a un nivell més alt. Aquesta és, en el seu conjunt, la teoria materialista dialèctica del coneixement, i aquesta és la teoria materialista dialèctica de la unitat entre el saber i el fer»[2]. És a dir, la consciència no només reflexa el món materia del qual es nodreix, sinó que hi participa com a força creadora, hi torna.

De tot això, de la forma vulgar del materialisme, es desprèn concebre la revolució proletària com un procés mecanicista dependent de crisis alienes a la iniciativa revolucionària; les lleis absolutes del cos socio-econòmic oferiran una crisis revolucionària que l’ésser humà, com a subjecte passiu i contemplatiu que només rep la imatge conscient del procés material, haurà d’assumir i «aprofitar». Traduït en l’estratègia concreta, tal concepció del món, de la societat, etc., equival al seguidisme del moviment sindical-espontani de les masses per intentar «guanyar influència» a l’espera d’aprofitar una crisis externa demolidora de la situació actual presentada per unes lleis inamovibles i auto-concluents. Tals són la concepció filosòfica i l’estratègia concreta del revisionisme dominant en l’actualitat, fruit, en gran part, de l’assumpció dogmàtica dels errors i limitacions de l’últim Cicle Revolucionari.


Què és la història?

Edward Hallett Carr

Gener de 1961

Els positivistes, ansiosos per consolidar la seva defensa de la Història com a ciència, van contribuir amb el pes del seu influx a aquest culte dels fets. Primer, esbrineu els fets, deien els positivistes; després, deduïu d’ells les conclusions. A Gran Bretanya, aquesta visió de la Història va encaixar perfectament amb la tradició empírica, tendència dominant de la filosofia britànica de Locke a Bertrand Russell. La teoria empírica del coneixement pressuposa una total separació entre el subjecte i l’objecte. Els fets, el mateix que les impressions sensorials, incideixen en l’observador des de l’exterior, i són independents de la seva consciència. El procés receptiu és passiu; després d’haver rebut les dades, se’ls maneja. L’«Oxford Shorter English Dictionary», útil però tendenciosa obra de l’escola empírica, delimita clarament ambdós processos quan defineix el fet com a «dada de l’experiència, diferent de les conclusions». Això pot anomenar-se concepció de sentit comú de la Història.

Font: Edward Hallet Carr, «¿Què és la història?», gener-març de 1961; pàg. 12, Segona Edició, Editorial Ariel, Espanya, octubre de 1984; http://www.enseñarlapatagonia.com.ar/sites/default/files/recursos/Carr%2C%20E.%20H.%20-%20Que%20es%20la%20historia.pdf

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.


[1]. Karl Marx, «Manuscrits econòmics i filosòfics», abril-agost de 1844; http://www.marxists.org/espanol/m-e/1840s/manuscritos/

[2]. Mao Tse-Tung, «Sobre la pràctica», juliol de 1937; https://www.marxists.org/espanol/mao/escritos/OP37s.html

Sobre la contradicció entre els sistemes de propietat en el socialisme

A continuació, s’adjunta un fragment de les «Notes de lectura sobre la Tercera Edició (1959) del Manual d’Economia Política de la Unió Soviètica» de Mao Tse-Tung, escrites l’any 1960. En aquest fragment, Mao Tse-Tung explica clarament que l’avenç cap al comunisme requereix la resolució revolucionària de la contradicció antagònica entre les formes de propietat col·lectiva i de tot el poble sobre els mitjans de producció. Aquesta resolució es basa en el pas de les formes de propietat col·lectiva sobre els mitjans de producció a la forma superior de propietat social de tot el poble sobre ells. Una característica essencial del comunisme és un alt i pertinent desenvolupament de les forces productives per assolir una abundància de béns de consum, de serveis, etc., que satisfaci les necessitats variades de tots els membres de la societat. Per aconseguir-ho, cal resoldre totes les contradiccions existents en l’opressió classista ―entre producte i productor, treball i treballador, treball i capital, relacions de producció i forces productives, treball manual i treball intel·lectual, camp i ciutat, etc.― que no corresponen a un ulterior desenvolupament de les forces productives. Això només és possible per mitjà d’una intensa lluita conscient-revolucionària de masses del proletariat contra la base i les formes de tals contradiccions antagòniques al llarg del socialisme, les quals manifesten i reprodueixen relacions capitalistes arreu, i en base de la centralització en mans de la societat, en mans de tot el poble, en el context comunista, de tots els mitjans de producció. La propietat capitalista i la propietat col·lectiva, per col·lectius, són etapes inferiors, anteriors, a la completa centralització comunista, però certament diferents. La propietat col·lectiva dels mitjans de producció, tot i suposar un clar avenç respecte el capitalisme, és un esglaó inferior de la propietat comunista de tot el poble. Amb la propietat col·lectiva, que escapça els esforços productius i divideix la classe treballadora tot fragmentant la seva propietat sobre els mitjans de producció i dificultant una efectiva producció conjunta abundant, s’estanca el desenvolupament de les forces productives en les contradiccions que emanen d’ella, fet pel qual és necessari superar aquesta propietat i integrar-la, transformar-la, en propietat de tot el poble, junt amb la lluita conscient revolucionària contra altres contradiccions antagòniques en la societat socialista. El triomf complet de la Revolució Proletària consisteix en trencar radical i violentament amb la propietat capitalista i, de la mà del transcurs la lluita conscient contra les diferents contradiccions antagòniques reproduides en el socialisme, elevar i superar la propietat socialista col·lectiva al nivell de propietat de tota la societat. Només així, resolent les diverses formes de contradiccions antagòniques, podrà assolir-se la societat comunista on la producció total podrà definitivament esdevenir abundant i basar-se en l’acord i els interessos comuns de tota la societat per satisfer totes les necessitats materials i culturals d’acord al principi «¡de cadascú segons la seva capacitat; a cadascú segons les seves necessitats!». Com deia Friedrich Engels, «es fa inevitable una nova organització de la societat on no la concurrència entre fabricants, sinó tota la societat d’acord amb un pla i una direcció d’acord amb les necessitat de tots dirigeixi la producció industrial. […]. Per damunt de tot s’haurà de prendre el control de la indústria i de totes les branques de la producció de mans dels individus en mútua competència i, en el seu lloc, establir un sistema on la societat controli totes aquestes branques de la producció, és a dir, d’acord amb els interessos comuns, mitjançant un pla comú i amb la participació de tots els membres de la societat. En altres paraules s’haurà d’abolir la competència i substituir-la per l’associació»[1].


Notes de lectura sobre la Tercera Edició (1959) del Manual d’Economia Política de la Unió Soviètica

Mao Tse-Tung

1960

mao1451

Un país socialista i la construcció del socialisme no poden basar-se durant un període relativament llarg sobre dos sistemes de propietat diferents, a saber: el sistema de la propietat de tot el poble i el sistema de la propietat col·lectiva. A la Unió Soviètica, el període de coexistència d’aquests dos sistemes de propietat diferents ha durat un temps massa llarg. La contradicció entre el sistema de propietat de tot el poble i el sistema de propietat col·lectiva és en realitat la contradicció entre els obrers i els camperols. […]. A més, a mesura que es perllonga la coexistència entre el sistema de propietat de tot el poble i el sistema de propietat col·lectiva, es respon cada vegada menys a les necessitats del desenvolupament de les forces productives. No pot ja respondre plenament a les necessitats de l’augment constant del nivell de vida dels camperols i de la producció agrícola, i de l’increment continu de les matèries primeres necessàries per a la indústria. Si es volen satisfer aquestes necessitats, s’està obligat a resoldre la contradicció entre els dos sistemes de propietat, a transformar el sistema de propietat col·lectiva en sistema de propietat de tot el poble i a elaborar un pla global per a la producció i la distribució en la indústria i en l’agricultura prenent com a base única el sistema de la propietat de tot el poble.

Font: Mao Tse-Tung, «Notes de lectura sobre la Tercera Edició (1959) del Manual d’Economia Política de la Unió Soviètica», 1960; pàg. 15, Editorial La Oveja Negra, Primera Edició espanyola, Colòmbia, agost de 1975.

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.


[1]. Friedrich Engels, «Principis del comunisme», 1847; https://www.marxists.org/espanol/m-e/1840s/47-princi.htm

Sobre el capital i els seus procesos de valorització

L’enigma del capital i la crisis del capitalisme

David Harvey

2010

El capital no és una cosa, sinó un procés en què s’expedeixen contínuament diners en recerca de més diners. L’aspecte dels capitalistes —els que posen en moviment aquest procés— pot ésser molt divers: els financers intenten obtenir més diners prestant els que tenen a altres a canvi d’un interès; els comerciants compren barat i venen car; els terratinents obtenen rendes perquè la terra i altres propietats que posseeixen són recursos escassos; els rendistes cobren arrendaments, regalies i drets de propietat intel·lectual; a la borsa s’intercanvien títols (accions i participacions, per exemple), deutes i contractes (com els de les assegurances) assegurant-se un benefici en la permuta; fins i tot l’Estat pot actuar com un capitalista, quan, per exemple, inverteix els ingressos obtinguts dels impostos en infraestructures que estimulen el creixement i generen així nous ingressos per l’Estat.

Però, el tipus de capital que es va fer dominant des de mitjans del segle XVIII és l’industrial o productiu; en aquest cas, el capitalista comença amb cert quantitat de diners i, després d’haver seleccionat una tecnologia i una forma organitzativa, recorre al mercat i compra la quantitat necessària de força de treball i mitjans de producció (matèries primeres, plantes i equip, productes intermedis, maquinària, energia, etc.). La força de treball es combina amb els mitjans de producció mitjançant un procés de treball actiu supervisat pel capitalista. El resultat és una mercaderia el propietari de la qual —el capitalista— ven al mercat obtenint un benefici. Tot seguit, per raons que resulten evidents, pren una porció d’aquest benefici, el converteix de nou en capital i reinicia el procés a una escala ampliada. Si la tecnologia i les formes organitzatives no canvien, això significa comprar més força de treball i més mitjans de producció per obtenir més beneficis en el següent cicle.

En els sectors dels serveis i l’entreteniment, aquest procés sembla quelcom diferent perquè la mercaderia que es ven és el propi procés de treball (tallar el cabell o entretenir a una multitud) i no hi ha separació o demora entre la producció i la venta de la mercaderia (tot i que també pot haver molt temps de preparació). La necessitat de reinvertir i expandir-se, donada la naturalesa dels serveis que s’ofereixen, no és tan urgent, tot i que també s’expandeixen els supermercats, les cadenes de cinema, les cafeteries i fins i tot els centres d’educació privada.

En la circulació del capital és molt important la continuïtat del flux. El procés no es pot interrompre sense sofrir pèrdues. També hi ha forts incentius per accelerar la velocitat de circulació. Els que poden cobrir més ràpidament les diferents fases de la circulació del capital obtenen majors beneficis que els seus competidors. L’acceleració quasi sempre dóna lloc a majors beneficis. Les innovacions que promouen aquesta acceleració són molt desitjades; els nostres ordinadors, per exemple, són cada vegada més ràpids.

Qualsevol interrupció del procés amenaça amb la pèrdua o devaluació del capital emprat. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units, per exemple, van interrompre els fluxos d’entrada i sortida de mercaderies, serveis i persones de la ciutat de Nova York (i altres llocs) i van fer tancar els mercats financers durant uns dies. En tres dies, però, va quedar clar que s’havien de reprendre aquests fluxos o l’economia tindria grans problemes. Es van fer enèrgiques crides públiques per tal que tothom sortís a comprar, viatgés, consumís i tornés al seu treball (particularment en el sector financer). El president George W. Bush va realitzar quelcom inusitat en aparèixer en una línia aèria comercial urgint a tots a oblidar els seus temors i tornar a volar. Tot i que les interrupcions temporals del tipus la del 11 de Setembre poden salvar-se sense majors danys, una interrupció prolongada suposaria una amenaça molt seriosa pel capitalisme.

Font: David Harvey, «L’enigma del capital i la crisis del capitalisme», 2010; pàg. 41-42, Capítol II; Ediciones Akal, Madrid, 2012; http://es.scribd.com/doc/119029836/David-Harvey-El-enigma-del-capital-y-las-crisis-del-capitalismo

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.

Sobre la qüestió femenina

A continuació, s’adjunta un fragment de les «Directrius pel moviment comunista femení», escrites per la reconeguda comunista alemanya Clara Zetkin l’any 1920. Aquest fragment recull tres dels nou punts en què es divideixen les «Directrius pel moviment comunista femení». En aquests punts s’expliquen les limitacions i insuficiències del moviment feminista independent o burgès, la necessitat del comunisme per emancipar el sexe femení i la importància de la dona en la lluita revolucionària comunista.

El feminisme, com a moviment independent, és a dir, com a moviment parcial i de resistència allunyat de la cosmovisió proletària de la societat, només pot aspirar a modificacions «formals» de la superestructura capitalista. I, des d’un punt de vista històric, això significa portar fins als seus límits màxims, en termes quantitatius, a la democràcia burgesa; el «perfeccionament» de la superestructa capitalista no significa més que el perfeccionament de la forma política del domini de classe capitalista. La igualtat política (dret a vot, etc.) o la paritat econòmica (accés a posicions directives, igualtat de sous, etc.) no modifiquen la posició social de la dona treballadora, de la dona proletària, en el procés productiu elemental de la societat capitalista, on es troba l’arrel de la seva opressió específica. La unitat reproductiva en la societat de classes, la família, reprodueix l’opressió del sexe femení en el context socio-econòmic fonamental i imposa uns rols de gènere concrets. Per tant, l’emancipació del sexe femení no passa per reformes superestructurals de l’Estat burgès, sinó per la destrucció revolucionària del capitalisme, de l’explotació del treball, del domini del capital, podent així oferir la base per alliberar a la dona de les contradiccions concretes que la sotmeten.

L’emancipació del sexe femení ve de la lluita conjunta de dones i homes de la classe explotada per posar fi a tot sistema d’opressió. En altres paraules, de la lluita revolucionària de dones i homes del proletariat per la destrucció del capitalisme i pel comunisme. Únicament la lluita proletària revolucionària pel comunisme pot oferir les condicions per l’emancipació femenina; el patriarcat, el masclisme, no pot desaparèixer sense la destrucció de la societat de classes, de l’Estat, de la institució familiar com a unitat classista i els respectius rols familiars imposats; només mitjançant un sistema social de treballadors lliures i en igualtat de drets, en base de la propietat de tot el poble, pot oferir les condicions per l’emancipació femenina. Tal emancipació del sexe femení no pot venir d’una aliança interclassista de dones ni d’un moviment femenista independent, en tant es presenten com a opcions reaccionàries apartades de la ideologia revolucionària i de l’acció revolucionària de masses. Ha de ser part, i una part destacada, del moviment revolucionari conjunt i totalitzador del proletariat per la superació del capitalisme; però, no només en la lluita revolucionària per derrocar el sistema capitalista i de propietat privada, sinó també al llarg del socialisme com a important destacament revolucionari per aprofundir en la tasca conscient de resoldre les contradiccions socio-materials que segueixen reproduint-se en multitud d’esferes de la societat socialista —en aquest cas, les contradiccions opressores del sexe femení—. En definitiva, també per aquesta qüestió, qualsevol concepció o moviment que s’aparta, conscient o inconscientment, en major o menor grau, de la lluita de classes afavoreix al «status quo», és a dir, al capitalisme, a la classe explotadora i al manteniment de l’explotació del treball i de l’opressió del sexe femení.

Grans experiències històriques per l’emancipació de la dona han estat les revolucions socialistes; d’elles s’ha d’aprendre críticament per seguir aprofundint en la tasca. De forma ascendent al llarg del Cicle Revolucionari iniciat el 1917 amb la Revolució d’Octubre, les dones van anar incorporant-se amb cada vegada més importància en els moviments revolucionaris i revolucions socialistes. La Rússia soviètica fou un dels primers països del món on totes les dones van tenir dret a vot i a ser elegides, i el primer país que va tenir a una dona com a Ministra del Govern i ambaixadora (Aleksandra Kollontai, en amdós casos); també s’hi van formar importants associacions, moviments, Congressos d’Obreres i Camperoles, etc., i es van prendre mesures concretes referents a la qüestió femenina. Però, en general, tant en l’estructura del PCUS com de l’Estat soviètic, la dona seguia tenint un paper menys actiu o protagonista que l’home —l’any 1924, les dones constituien prop del 10% de la militància[1]— i es va mostrar un clar estancament en com aprofundir la lluita contra el patriarcat, així com contra les altres contradiccions reproduïdes en la incessant lluita en el socialisme . A Albània i a Xina, en especial aquesta última, la dona va tenir un importantíssim paper en les transformacions culturals que ambdós països van experimentar en diferent grau; en la Revolució Cultural xinesa, la conscienciació político-ideològica de les dones treballadores va assolir un grau envejable, constituïnt elles una important part dels moviments de masses —un exemple clar és l’obrera Lié Chiu-sia, que va «presentar» els grups de gestió obrera per combatre la divisió entre treball manual i treball intel·lectual a les fàbriques, i la participació de les dones en ells—. A Perú, de la mà del Partit Comunista de Perú va formar-se el Moviment Femení Popular l’any 1973, amb un destacat treball en aquelles zones de Nou Poder i dirigit per dones amb alts rangs en el mateix Partit com Augusta La Torre o Elena Iparraguirre. Aquest és un clar exemple, probablement el més destacat —però no absent de crítica—, del moviment femení d’emancipació com a part del moviment revolucionari entorn del Partit i de la cosmovisió proletària. A més, en el Partit Comunista de Perú, al llarg de la Guerra Popular, el 40% dels seus membres eren dones i, l’any 1992, 8 dels 19 membres del Comitè Central i 3 dels 5 membres del Politburó ho eren també[2]. Com deia la mateixa Elena Iparraguirre, en anàlisis de la qüestió femenina en la Guerra Popular a Perú i de l’acció del PCP, «la incorporació de la dona a la revolució, el seu accés a càrrecs de direcció política o militar en la guerra és un dels assoliments indubtables de l’acció del PCP. La nostra bandera específica enarborada fou l’emancipació de la dona, és a dir: combatre com a part de la classe i del poble contra l’opressió i explotació semi-feudal, semi-colonial i de capitalisme burocràtic, contra l’imperialisme principalment nord-americà i contra el revisionisme. Això significava mobilitzar, polititzar i organitzar a les dones en el marxisme-leninisme-maoisme, pensament Gonzalo, la línia política general i el programa general i concret de la revolució de Nova Democràcia cap al socialisme i la meta del comunisme. Això primer i principalment, del que es deriva lluitar també contra reduir el paper de la dona a la procreació de l’espècia, a la criança dels seus fills, a viure relegada a les tasques domèstiques com si aquestes fossin exclusives funcions femenines; pugnar per incorporar a les dones a la revolució abans que res, i a la producció social; que actuïn en tots els camps vetats fins llavors per a elles»[3].

És tasca del Balanç de l’últim Cicle Revolucionari examinar minuciosament la qüestió femenina en els encerts, errors i limitacions del passat Cicle Revolucionari, i tasca de l’incipent moviment d’avantguarda treballar ja per poder incorporar decididament a la dona, en major grau qualitatiu i quantitatiu, al treball revolucionari.


Directius pel moviment comunista femení

Clara Zetkin

1920

Clara-Zetkin

III. Les reivindicacions del moviment femení burgès han demostrat ser impotents per garantir els plens drets de totes les dones. Naturalment, la consolidació d’aquestes reivindicacions té un significat que no ha de ser ignorat, ja que, per una part, la societat burgesa i el seu Estat abandonen oficialment el vell prejudici de la inferioritat del sexe femení i, per altra part, amb l’equiparació de la dona, reconeixen la seva igualtat social. No obstant això, en la praxis, la realització de les reivindicacions femenines condueix essencialment a una modificació del sistema capitalista en favor de les dones i les adolescents de les classes posseïdores, mentre la immensa majoria de proletàries, de les dones del poble treballador, es veuen tan exposades com abans, en la seva qualitat d’oprimides i explotades, al fet que es manipuli la seva personalitat i que es menyspreïn els seus drets i els seus interessos.

Mentre el capitalisme existeixi, el dret de la dona a disposar lliurement del seu patrimoni i de la seva persona representa únicament l’últim estadi d’emancipació de la propietat i de les possibilitats d’explotació de les proletàries per part dels capitalistes. El dret de la dona a la mateixa formació i professió que l’home por assolir-se, obre a les dones dels posseïdors els anomenats sectors professionals superiors, posant amb això en acció el principi de la concurrència capitalista, amb la qual s’aguditza el contrast econòmic i social entre els sexes. Finalment, la més important i grandiosa de les reivindicacions feministes —que proclama la plena equiparació política dels dos sexes, en general, i el reconeixement del dret a vot tant per elegir com per ser elegida, en particular— és decididament insuficient per assegurar drets i llibertat a les dones pobres o de poques possibilitats.

Amb l’existència del capitalisme, el dret de vot representa solament la consecució d’una democràcia política purament formal, burgesa, i no d’una democràcia real, econòmica, social, proletària. El dret de vot general, igual, secret, directe, actiu i passiu per tots els adults significa solament que la democràcia burgesa ha arribat al seu últim grau de desenvolupament i que aquest vot es converteix, per tant, en el fonament i la cobertura de la forma política més completa de domini de classe per part dels posseïdors i explotadors. Aquest domini de classe s’intensifica en l’actual període d’imperialisme, de desenvolupament social —tot i el dret de vot democràtic—, fins convertir-se en la dictadura de classe més violenta i brutal contra els proletaris i els explotats. Aquest dret de vot no elimina la propietat privada dels mitjans de producció i, per tant, no elimina tampoc la contradicció de classe entre burgesia i proletariat; i no suprimeix la causa de subordinació econòmica de la gran majoria de dones i homes davant una minoria de dones i homes posseïdors. Tampoc la plena equiparació política pot ésser l’objectiu final del moviment i de la lluita de les dones proletàries. Per a elles, la consecució del dret de voti d’elegibilitat només és un més entre els diferents instruments que les possibiliten poder reunir-se, preparar-se pel treball i la lluita amb vistes a la construcció d’un ordre social emancipat del domini de la propietat privada sobre els humans que sigui, després de l’abolició de la contradicció de classe entre explotadors i explotats una ordenació social de treballadors lliures, amb iguals drets i deures.

IV. El comunisme és l’únic sistema social que reuneix aquestes exigències i, amb això, garanteix plena llibertat i justícia a tot el sexe femení. El fonament del comunisme és la propietat social dels grans mitjans que dominen l’economia social, de la producció i distribució de béns, de l’intercanvi. El comunisme, abolint la propietat privada d’aquests mitjans, elimina la causa de l’opressió i explotació de l’humà per l’humà, el contrast social entre rics i pobres, explotadors i explotats, dominadors i oprimits, i, per tant, també el contrast econòmic i social entre home i dona. La dona, en quant membre de la societat, de l’administració i de l’explotació dels mitjans de producció i distribució de la societat, gaudeix al costat de l’home dels productes materials i culturals, del seu treball i utilització i resta solament sotmesa en el seu desenvolupament i en la seva activitat al vincle de solidaritat col·lectiva, però no, perquè és dona, a la persona d’un únic home o a la petita unitat moral que és la família; i molt menys sotmesa a un capitalista ansiós de beneficis i a una classe dominant d’explotadors.

La llei més important de l’economista comunista és la satisfacció de la necessitat de béns materials i culturals de cada membre de la societat, segons les màximes possibilitats que permetin el nivell de producció i la cultura. Aquest objectiu únicament pot ésser assolit imposant l’obligació de treballar a tots els adults sans i normals, sense discriminacions de sexe. Solament pot ésser assolit en una organització social que reconegui la igualtat de tot treball útil i socialment necessari, que valori també l’activitat materna com a prestació social, una organització que ofereixi les condicions de desenvolupament dels seus membres des del seu naixement, dins de l’àmbit d’un treball social lliure, i promogui el màxim desenvolupament conscient de les facultats productives.

V. El comunisme, el gran emancipador del sexe femení, no pot ésser solament el resultat de la lluita comú de les dones de totes les classes per la reforma del sistema capitalista en la direcció indicada per les reivindicacions feministes, no pot ésser solament el resultat d’una lluita contra la posició social privilegiada del sexe masculí. El comunisme únicament pot ésser realitzat mitjançant la lluita comuna de les dones i homes del proletariat contra els privilegis, el poder dels homes i dones de les classes posseïdores i explotadores. L’objectiu d’aquesta lluita de classes és la superació de la societat burgesa, del capitalisme. En aquesta lluita, el proletariat pot estar segur d’aconseguir la victòria si aconsegueix destrossar el Poder de la burgesia explotadora mitjançant accions revolucionàries de masses, si aconsegueix destrossar el domini de classe de la burgesia sobre l’economia i l’Estat mitjançant la conquesta del Poder polític i la instauració de la seva dictadura de classe en el sistema de Consells (Soviets). L’estat inicial inevitable de la societat comunista formada per treballadors amb iguals drets i iguals deures no és la democràcia burgesa, sinó la seva superació mitjançant el domini de classe proletari, mitjançant l’Estat proletari. En la lluita per la conquesta del Poder de l’Estat, les classes dominants i explotadores posen en moviment, contra l’avantguarda del proletariat, els instruments més brutals de la seva dictadura de classe. Les accions de masses dels explotats i dels oprimits porten a la guerra civil.

La victòria del proletariat gràcies a les accions de masses revolucionàries i a la guerra civil, no pot concebre’s sense la participació conscient, entregada i resolta de les dones pertanyents al poble treballador. Elles, de fet, representen la majoria, o l’enorme majoria, de la població treballadora de quasi tots els països desenvolupat, i el seu paper en l’economia i en la família és sovint decisiu per l’èxit de les lluites de classe entre explotadors i explotats, així com pel comportament dels mateixos proletaris en aquesta lluita. La conquesta del Poder polític per part del proletariat ha de ser també obra de les proletàries comunistes. Aquest mateix principi segueix sent vàlid després de la consolidació de la dictadura de la classe proletària, per la construcció del sistema de Consells, per la construcció del comunisme. Aquesta profunda i gegantesca transformació de la societat, de la seva base econòmica, de totes les seves institucions, de tota la seva vida moral i cultural, no pot ésser possible sense l’activa i il·luminada participació de les masses de dones comunistes. La col·laboració d’aquestes masses representa no només una important contribució a la realització del comunisme, sinó també una rica aportació de multiformes serveis. Aquest treball és una premissa pel necessari increment de la riquesa social de la societat i per l’augment, el millorament i l’aprofundiment de la seva cultura.

De la mateixa forma com la lluita de classe revolucionària del proletariat a cada país és una lluita internacional i assoleix el seu cim en la revolució mundial, també la lluita revolucionària de les dones contra el capitalisme i contra el seu estat superior de desenvolupament (imperialisme), la lluita per la dictadura del proletariat i la consolidació de la dictadura de classe i del sistema de Consells, han de ser enteses a nivell internacional.

Font: Clara Zetkin, «Directrius pel moviment comunista femení», 1920; pàg. 52-53-54; Anagrama, Barcelona, 1976; http://elsudamericano.files.wordpress.com/2012/11/clara-zetkin-la-cuestion-femenina-y-el-reformismo.pdf

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.


[1]. Iósif Stalin, «Informe d’organització al XIII Congrés del PC(b) de Rússia», 23 de maig de 1924; pàg. 69-70, Obres Escollides, Volum VI; Edició Llengües estrangeres, Moscou, 1953.

[2]. http://www.nytimes.com/1992/09/22/world/lima-journal-shining-path-women-so-many-and-so-ferocious.html

[3]. Elena Iparraguirre, «Entrevista de l’Agència EFE a Elena Iparraguirre en motiu del mega-procés de 2006»; pàg. 53-54, http://pcp.hol.es/wp-content/uploads/2013/09/EntrevistaElenaYparraguirre2006EFE.pdf

Sobre Eduard Bernstein

Cant contra Kant

Gueorgui Plejánov

1901

Georgiy_Valentinovich_Plekhanov

En tot allò referent a qüestions teòriques, el senyor Bernstein es mostra el més dèbil entre els dèbils. De quina manera ha pogut ocupar al llarg dels anys un dels llocs teòrics més conspicus dins del partit? S’hauria de meditar sobre això. I no és fàcil trobar una resposta que ens deixi tranquils.

[…]. Segons el senyor Bernstein, només subsisteixen uns dèbils vestigis del socialisme. En veritat, Bernstein està molt més a prop dels partidaris petit-burgesos de les «reformes socials» que dels socialdemòcrates revolucionaris. Tot i això, segueix sent un «camarada» i ningú li ha demanat que se’n vagi del partit. Això s’explica, en part, per una errònia actitud envers la llibertat d’opinió, molt difosa entre els socialdemòcrates. Ells diuen: «com és possible expulsar a un home del partit per culpa de les seves opinions? Això equival a una persecució per heretgia». Les persones que raonen d’aquest mode obliden que la «llibertat d’opinió» ha de realitzar-se sempre a través de la llibertat d’associació i de dissolució, i que aquesta última llibertat no existeix quan un prejudici força a romandre juntes a persones que haurien d’estar separades a causa de les seves divergències. Aquest raonament erroni explica de forma parcial el fet que el senyor Bernstein no ha estat expulsat del Partit Socialdemòcrata alemany. No ho ha estat perquè els seus punts de vista són compartits per un nombre considerable d’altres socialdemòcrates. Per causes que no podem analitzar detingudament en aquest article, l’oportunisme ha guanyat molts seguidors en les files de la socialdemocràcia en varis paios. I en aquesta difusió de l’oportunisme radica el major perill entre tots els que ens amenacen en l’actualitat. Els socialdemòcrates que han romàs fidels a l’esperit revolucionari del programa partidari ―i afortunadament quasi a totes parts constitueixen majoria― cometrien un error insalvable si no prenguessin a temps mesures decisives per combatre aquest perill.

El senyor Bernstein, aïllat, no només no inspira temors, sinó que és francament còmic, un personatge que mostra una desopilant similitud amb el filosòfic Sancho Panza. Però l’esperit del «bernsteisme» és aterrador com a símptoma d’una possible claudicació.

Font: Gueorgui Plejánov, «Cant contra Kant», 1901; pàg. 102-103; Fundación Federico Engels, Primera edició digital, febrer 2007; http://www.fundacionfedericoengels.org/images/stories/PDF/22_plejanov_papel_individuo.pdf 

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.

Sobre la importància de la teoria en el moviment revolucionari

Els fonaments del leninisme

Iósif Stalin

1924

stalin07

La tendència dels militants ocupats en el treball pràctic a desentendre’s de la teoria contradiu tot l’esperit del leninisme i està prenyada de grans perills per la causa. […]. La teoria deixa de tenir objecte quan no es troba vinculada a la pràctica revolucionària, exactament de la mateixa forma que la pràctica és cega si la teoria revolucionària no il·lumina el seu camí. Però, la teoria pot convertir-se en una formidable força del moviment obrer si s’elabora en indissoluble lligam amb la pràctica revolucionària, perquè ella, i només ella [nota: la teoria], pot donar al moviment obrer seguretat, capacitat per orientar-se i la comprensió dels vincles interns entre els esdeveniments que es produeixen al nostre voltant; perquè ella, i només ella [nota: la teoria], pot ajudar a la pràctica a comprendre, no només com es mouen i cap a on marxen les classes només en el moment actual, sinó també com han de moure’s i cap a on han de marxar en un futur pròxim.

Font: Iósif Stalin, «Els fonaments del leninisme», 1924; pàg. 32, Obres, Volum V; Edició Llengües estrangeres, Moscou, 1953; http://www.marxists.org/espanol/stalin/1920s/fundam/

Salutacions.

Reflexió Marxista-Leninista.